Una opinió professional sobre el lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici
|
Miguel Ángel Hortelano Anguita. D'acord amb un document de treball que ara fa una mica més d'un any es feia públic per part de la Secretaria General de Política Econòmica i Economia Internacional del Ministeri d'Economia i Hisenda, elaborat dins el procés de contactes amb els col•legis professionals previ a l'aprovació de l'avui anomenada Llei Òmnibus (Llei 25/2009, de 22 de desembre, de modificació de diverses lleis per a la seva adaptació a la Llei sobre el lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici), els pares intel•lectuals de la normativa acabada de gestar xifraven l'impacte econòmic esperat del procés de reforma ni més ni menys que en “la creació d'entre 150.000 i 200.000 llocs de treball i un creixement del PIB al voltant de l'1,2%”. Des de llavors i amb el temps que portem de vigència de la llei (va entrar en vigor el 27 de desembre de 2009) no sembla que puguem encara contemplar en la nostra economia la realitat d’unes previsions tan falagueres, que ja ens imaginàvem un pèl optimistes ja com per veure-les materialitzades només per l’atzar d'una reforma normativa, per àmplia i ambiciosa que fos. El que, en efecte, no es pot negar és que la reforma sí que és àmplia i que els seus objectius són ambiciosos; el temps ens dirà quina és la seva incidència real en la nostra economia espremuda, si és que realment es pot arribar a mesurar. El context en què l’instrument normatiu s'incardina respon també a uns molt lloables propòsits de liberalització dels mercats, la qual cosa es troba en la mateixa essència de la Unió Europea i de les seves normes de convergència, la transposició a l’ordenament espanyol de les quals és l'origen i la raó de ser de la reforma que ens ocupa (Directiva 2006/123 del Parlament Europeu i del Consell de 12 de desembre de 2006, o Directiva de Serveis). Al llarg dels seus quaranta-vuit articles la norma modifica altres tantes lleis espanyoles, en matèries tan diferents com són la seguretat privada, la navegació a èria, la xarxa de parcs nacionals o els hidrocarburs, només per posar alguns exemples. De totes aquestes reformes legals sembla que, naturalment, han transcendit més als mitjans i a l'opinió pública les que es refereixen a la prestació dels serveis professionals i d'una manera directa o indirecta, als consumidors i usuaris d’aquests serveis. No obstant els dos àmbits esmentats es relacionen d'una manera íntima i constant quan ja en la primeríssima modificació de la llei de col•legis professionals de 1974 operada per aquesta reforma es lliga al fi essencial d’aquestes corporacions públiques, de forma explícita, el de “la protecció dels interessos dels consumidors i usuaris”. Se supera així, creiem que amb encert, la vella concepció gremialista d'aquestes institucions, d'arrelam medieval i orientades a l'origen més que a l'interès dels seus membres que a qualsevol altra cosa, i s’obre d’aquesta forma el seu ventall cap a la defensa de vertaders interessos públics. Això és l'únic que a la fi els dóna sentit en una societat moderna i en un estat social de dret com el que proclama la nostra Carta Magna. Fins aquí, res a retreure a la norma; però, com se sol dir popularment, qui fa la llei, fa la trampa. Això ho diem perquè alhora que es modernitza i s'adequa la naturalesa de les organitzacions professionals al fi que més justifica avui en dia la seva raó de ser i la pervivència de les funcions públiques que encara mantenen –les disciplinàries i de control deontològic, principalment– no és menys cert que la remissió que ha quedat oberta a una futura norma que determini quin és l'elenc de les professions que quedaran subjectes a la col•legiació obligatòria, ha sumit moltes d'elles en una incertesa molt gran sobre el seu futur, arribant a col•locar els seus col•legis i consells generals en la corda fluixa entre el ser i el no ser. Heus aquí el dilema, que no és un altre en aquest cas que el d'una liberalització mal entesa, perquè l'eliminació de traves i de barreres no pot arribar a convertir-se en la llei de la selva. Fins avui, amb major o amb menor fortuna, el control disciplinari dels professionals col•legiats el fan els propis professionals col•legiats, tant en interès de la dignitat i de la lex artis del seu propi saber o ciència –que només ells coneixen en profunditat– com en benefici dels usuaris dels serveis, la qual cosa ara la pròpia norma proclama de forma expressa, com a essència de l'interès públic. Admetem que aquest sistema, que és el que tenim, pot ser vist des del costat del particular com eventualment inclinat al corporativisme i segurament que raons no li faltin per fer aquesta lectura; però, insistim, és el que tenim i com tot és millorable o fins a substituïble. El que no té sentit és demolir irreflexivament el sistema i deixar tant els usuaris dels serveis com als professionals que dignament i honradament els presten –la majoria– totalment inermes i indefensos davant els irresponsables, els negligents o els intrusos –que també n'hi ha, lamentablement–. Això no és liberalització, ni eliminació de barreres o traves administratives; és senzillament anarquia. Diem i ho creiem, que el sistema actual és millorable, però fins al moment és el que millor resultat ha demostrat. Ningú millor que el professional per defensar la bona pràctica de l'ofici de què viu i desemmascarar a l'ímprobe o al fal•laç. La desconfiança del particular davant la temptació corporativista del col•lectiu professional es pot llimar a força de fer entrar en el sistema a les organitzacions de consumidors i usuaris, a les oficines públiques de consum o a altres autoritats o organismes que avalin la transparència dels processos col•legials. L'experiència ens diu que aquesta desconfiança del particular és generalment injustificada perquè no hi ha ningú més interessat de mantenir el prestigi i el bon nom de les professions que els propis professionals col•legiats que quotidianament exerceixen amb probitat i bon judici les elevades tasques que la societat els confia. No hi ha un flagell més gran davant dels negligents, xarlatans i intrusos. La desregulació o abolició de la potestat sancionadora dels col•legis que es derivaria inevitablement de la supressió de la col•legiació obligatòria en determinades professions només pot portar a l'abisme de la impunitat de la major part de les conductes negligents que avui els col•legis persegueixen i reprimeixen, d'una forma gratuïta i en benefici dels particulars afectats i de la societat en el seu conjunt. L'experiència també ens demostra que l'alternativa judicial, pel seu cost i endèmica lentitud, no és resposta per a la majoria d'aquests casos i, de totes maneres, sempre pot ser una opció compatible, complementària, coetània o ulterior als propis procediments disciplinaris col•legials. El recurs a les autoritats de consum, els òrgans arbitrals de les administracions o anàlogues instàncies tampoc demostra ser més eficaç. Aquestes institucions es veuen en la majoria dels casos desateses dels coneixements tècnics o científics que són necessaris per detectar i acreditar degudament una mala praxi professional, amb la qual cosa en la pràctica acaben remetent-se als propis col•legis perquè els auxiliïn amb la seva perícia o fins i tot perquè siguin aquests els que resolguin les queixes o reclamacions que els arriben. Aquesta és la realitat. Segurament en el terme mitjà s’hagi de trobar la virtut. La col•laboració oberta i transparent dels col•legis professionals i les seves comissions disciplinàries amb les associacions i autoritats de consum podria ser la resposta a aquest dilema. Per molt que en el nostre parer aquesta matèria que comentem sigui una de les més transcendents de la reforma en l'ordre social i pràctic, no volem passar per alt, tan sols per esmentar-los succintament, altres aspectes també rellevants, com la implantació de la “finestreta única” i dels serveis d'atenció als col•legiats i als consumidors i usuaris, la supressió dels visats obligatoris, excepte en els casos establerts normativament (acaba de publicar-se el reial decret que regula aquesta matèria, segons mandat de la pròpia llei), la prohibició de recomanacions sobre honoraris, l'eliminació de restriccions a la publicitat, a l'exercici conjunt de les professions o fora de la pròpia demarcació territorial. Molts d'aquests aspectes a què, en general, creiem que cal donar la benvinguda per ser beneficiosos tant per als consumidors i usuaris, com per als prestadors dels serveis, ja s’implantaven des de feia anys, d'un manera progressiva i voluntària, en l'àmbit dels propis col•legis professionals a través dels seus estatuts, acords i la resta de normes internes. Això és una mostra més que les organitzacions professionals tenen el seu lloc en la nostra societat i que saben adaptar-se a les exigències dels nous temps. |
|
Banco de Sabadell, S.A. o els proveïdors de notícies i/o informacions no garanteixen la utilitat, obtenció de resultats o infal·libilitat dels continguts facilitats a través d'aquesta newsletter, que en tot cas ho són amb caràcter orientatiu i informatiu. El contingut d'aquest document es basa en informació que ha estat obtinguda de fonts estimades com a fidedignes, però no es concedeix cap mena de garantia per part del banc sobre la seva exactitud, integritat o correcció. Qualssevol opinions, mesures o actuacions d'inversió o de qualsevol altre tipus que siguin adoptades per l'usuari, ho seran pel seu exclusiu compte i risc. Aquesta newsletter ha estat elaborada pel Departament d'Estudis de Planificació Jurídica - Centre de Documentació www.planificacion-juridica.com © Banco de Sabadell, S.A. 2010. Tots els drets reservats. La seva adreça de correu electrònic està incorporada, juntament amb les seves dades personals, a un fitxer titularitat de Banco de Sabadell, S.A. (avda. Óscar Esplá, 37, 03007 Alicante) per prestar-li el servei gratuït a què vostè està subscrit. Per accedir, cancel·lar o rectificar les seves dades o l'adreça de correu electrònic on vol rebre aquest tipus d'informació pot enviar una carta per correu postal o passar per qualsevol de les oficines de Banco de Sabadell, S.A. o enviar un missatge a l'adreça de la newsletter newscolectivos@bancsabadell.com. Si no vol rebre més informació comercial per correu electrònic, faci clic aquí. SabadellAtlántico, Banco Herrero i Solbank són marques registrades de Banco de Sabadell, S.A., av. Óscar Esplá, 37, 03007 Alacant. Inscrit en el Registre Mercantil d’Alacant, tom 4070, foli 1, full A-156980. NIF A-08000143. Adreça de correu electrònic: newscolectivos@bancsabadell.com. |
|
