IRPF. Advocat. Deducció de despeses de formació. Grau Oficial de Criminologia
Direcció General de Tributs (DGT): 02-11-2017
NÚM. DE CONSULTA VINCULANT: V2824-17
Sumari
El consultant desenvolupa l’activitat econòmica de l’advocacia, especialitzat en dret penal. Està matriculat en un Grau Oficial de Criminologia.
Qüestió plantejada
Determinar la deduïbilitat del cost del grau esmentat en concepte de despeses de formació, a fi de determinar el rendiment net de l’activitat econòmica desenvolupada.
Resposta
Com que es tracta d’una activitat professional, la determinació del rendiment net s’efectua pel mètode d’estimació directa.
D’acord amb el que disposa l’article 28 de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de modificació parcial de les lleis dels impostos sobre societats, sobre la renda de no residents i sobre el patrimoni (BOE de 29 de novembre), el rendiment net de les activitats econòmiques es determina segons les normes de l’impost sobre societats, sens perjudici de les normes especials que conté l’article 30 per a l’estimació directa.
Aquesta remissió genèrica a les normes de l’impost sobre societats per determinar el rendiment net d’activitats econòmiques ens porta a l’article 10 de la Llei 27/2014, de 27 de novembre, de l’impost sobre societats, que en l’apartat 3 disposa que “en el mètode d’estimació directa, la base imposable es calcula corregint, mitjançant l’aplicació dels preceptes que estableix aquesta llei, el resultat comptable determinat d’acord amb les normes que preveu el Codi de comerç, en les altres lleis relatives a la determinació esmentada i en les disposicions que es dictin en el desenvolupament de les normes esmentades”.
D’acord amb això, la deduïbilitat de les despeses està condicionada pel principi de la seva correlació amb els ingressos, de manera que les despeses respecte que s’acreditin que s’han ocasionat en l’exercici de l’activitat seran deduïbles, en els termes que preveuen els preceptes legals indicats abans; mentre que si no hi ha aquesta vinculació o no es prova de manera suficient, no es poden considerar com a fiscalment deduïbles de l’activitat econòmica.
No obstant això, la comprovació de la correlació entre la despesa que suposa la realització del grau objecte de consulta i l’obtenció dels ingressos del consultant no és una qüestió de dret, sinó de fet, ja que s’han de comprovar les característiques de l’activitat que desenvolupa el consultant, per la qual cosa aquest dentre directiu no es pot pronunciar sobre això, ja que la comprovació és competència dels òrgans de gestió i d’inspecció de l’impost.
Sens perjudici d’això, cal recordar que la deduïbilitat d’una despesa està condicionada a més, entre altres requisits, al fet que quedi convenientment justificada mitjançant l’original de la factura normal o simplificada (o el document equivalent emès abans de l’1 de gener de 2013) i registrada en els llibres registre que, amb caràcter obligatori, han de portar els contribuents que desenvolupin activitats econòmiques, sempre que, com s’ha indicat abans, en determinin el rendiment net en el règim d’estimació directa, en qualsevol de les seves modalitats.
D’acord amb el que s’ha exposat, en la mesura que la despesa derivada del grau sigui deduïble en la determinació del rendiment net de l’activitat econòmica que desenvolupa el consultant, aquest últim se’n podrà deduir l’import total quan determini el seu rendiment net d’activitats econòmiques d’acord amb el mètode d’estimació directa en qualsevol de les seves modalitats.
Això li ho comunico amb efectes vinculants, d’acord amb el que disposa l’apartat 1 de l’article 89 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària.
IVA/IRPF. Factura proforma. Procurador
Direcció General de Tributs (DGT): 02-11-2017
NÚM. DE CONSULTA VINCULANT: V2826-17
Sumari
El consultant ha rebut un document pel pagament dels honoraris d’un servei prestat per un procurador, per la qual cosa vol saber quin ha de ser el contingut necessari de la factura a fi de deduir la quota de l’impost sobre el valor afegit suportada.
Com que el consultant s’inclou en la factura proforma com la part contrària en un procediment judicial en què ha intervingut com a procurador dels tribunals l’emissor de la factura, la contestació s’efectua des del plantejament que el consultant ha estat condemnat a costes.
Qüestió plantejada
Validesa d’una factura proforma, corresponent als honoraris d’un procurador dels tribunals, pel que fa a la deducció de l’IVA i de la seva deduïbilitat en l’IRPF.
Resposta
Impost sobre el valor afegit
Primer. El consultant ha rebut un document pel pagament dels honoraris d’un servei prestat per un procurador, per la qual cosa vol saber quin ha de ser el contingut necessari de la factura a fi de deduir la quota de l’impost sobre el valor afegit suportada.
Segon. El dret a deduir és objecte de regulació en el títol VIII de la Llei 37/1992, de 28 de desembre, de l’impost sobre el valor afegit (BOE del 29), articles del 92 al 114, en què l’article 97 indica, respecte de les factures, que:
“U. Només podran exercitar el dret a la deducció els empresaris o professionals que estiguin en possessió del document justificatiu del seu dret.
A aquest efecte, únicament es consideraran documents justificatius del dret a la deducció:
1r. La factura original expedida per qui faci el lliurament o presti el servei o, en nom seu i a càrrec seu, pel seu client o per un tercer, sempre que, per a qualsevol d’aquests casos, es compleixin els requisits que s’estableixin reglamentàriament.
(…)
Dos. Els documents anteriors que no compleixin tots i cadascun dels requisits establerts legalment i reglamentàriament no justificaran el dret a la deducció, tret que se’n produeixi la rectificació corresponent. El dret a la deducció de les quotes l’exercici de les quals es justifiqui mitjançant un document rectificatiu només es podrà efectuar en el període impositiu en què l’empresari o el professional rebi aquest document o en els següents, sempre que no hagi transcorregut el termini a què fa referència l’article 100 d’aquesta llei, sens perjudici del que disposa l’apartat dos de l’article 114.
Tres. En cap cas no serà admissible el dret a deduir en una quantia superior a la quota tributària consignada, de manera expressa i separada, que s’hagi fet repercutir o, si escau, s’hagi satisfet segons el document justificatiu de la deducció.
(…).”.
Per la seva part, l’article 164.U.3r de la Llei 37/1992, estableix, com una de les obligacions que incumbeixen als subjectes passius de l’impost, la d’“expedir i lliurar una factura de totes les operacions, ajustada al que es determini reglamentàriament”.
L’obligació d’expedir una factura és objecte de desenvolupament pel reglament que regula les obligacions de facturació aprovat pel Reial decret 1619/2012, de 29 de novembre (BOE de l’1 de desembre), que en l’article 2.1 preceptua que:
“1. D’acord amb l’article 164.U.3r de la Llei 37/1992, de 28 de desembre, de l’impost sobre el valor afegit, els empresaris o professionals estan obligats a expedir una factura i una còpia d’aquesta pels lliuraments de béns i prestacions de serveis que facin en el desenvolupament de la seva activitat, incloses les no subjectes i les subjectes però exemptes de l’impost, en els termes que estableix aquest reglament i sense més excepcions que les que preveu. Aquesta obligació incumbeix, així mateix, als empresaris o professionals acollits als règims especials de l’impost sobre el valor afegit.
(…).”.
Els empresaris o professionals que expedeixin factures han d’observar, en particular i respecte del seu contingut, el que disposa l’article 6, el contingut íntegre del qual és necessari per poder exercir el dret a la deducció de les quotes d’IVA suportat, sens perjudici del que disposa per a les factures simplificades en l’article 7 quan en sigui possible l’emissió.
El contingut i les mencions necessàries de qualsevol factura, d’acord amb l’article 6 del Reglament de facturació, són:
“1. Qualsevol factura i les seves còpies han de contenir les dades o els requisits que s’esmenten a continuació, sens perjudici dels que puguin ser obligatoris a altres efectes i de la possibilitat d’incloure qualssevol altres mencions:
a) Número i, si escau, sèrie. La numeració de les factures dins de cada sèrie ha de ser correlativa.
Es poden expedir factures mitjançant sèries separades quan hi hagi raons que ho justifiquin i, entre altres supòsits, quan la persona obligada a expedir-les tingui diversos establiments des dels quals efectuï les seves operacions i quan aquesta faci operacions de diferent naturalesa.
(…)
b) La data de l’expedició.
c) Nom i cognoms, raó o denominació social completa, tant de la persona obligada a expedir factura com de la persona destinatària de les operacions.
d) Número d’identificació fiscal atribuït per l’Administració tributària espanyola o, si escau, per la d’un altre Estat membre de la Unió Europea amb el qual la persona obligada a expedir la factura ha dut a terme l’operació.
Així mateix, és obligatòria la consignació del número d’identificació fiscal de la persona destinatària en els casos següents:
1r. Que es tracti d’un lliurament de béns destinats a un altre estat membre que es trobi exempt, d’acord amb l’article 25 de la Llei de l’impost.
2n. Que es tracti d’una operació en què el destinatari sigui el subjecte passiu de l’impost corresponent a aquesta.
3r. Que es tracti d’operacions que s’entenguin que s’han dut a terme al territori d’aplicació de l’impost i que s’hagi de considerar que l’empresari o el professional obligat a expedir la factura s’ha establert al territori esmentat.
e) Domicili, tant de la persona obligada a expedir la factura com de la destinatària de les operacions.
Quan la persona obligada a expedir la factura o la destinatària de les operacions disposin de diversos llocs fixos de negoci, s’ha d’indicar la ubicació de la seu d’activitat o establiment a què facin referència a aquelles en els casos en què la referència esmentada sigui rellevant per determinar el règim de tributació corresponent a les operacions esmentades.
f) Descripció de les operacions, en què es consignin totes les dades necessàries per determinar la base imposable de l’impost, tal com es defineix en els articles 78 i 79 de la Llei de l’impost, corresponent a aquelles i el seu import, inclòs el preu unitari sense impost de les operacions esmentades, així com qualsevol descompte o rebaixa que no s’hagi inclòs en el preu unitari esmentat.
g) El tipus impositiu o els tipus impositius, si escau, aplicats a les operacions.
h) La quota tributària que, si escau, es faci repercuteixi, que s’haurà de consignar per separat.
i) La data en què s’hagin efectuat les operacions que es documenten o en la qual, si escau, s’hagi rebut el pagament anticipat, sempre que es tracti d’una data diferent a la d’expedició de la factura.
(..)
4. D’acord amb el que disposa l’article 97.U de la Llei de l’impost, tindrà la consideració de factura la que contingui totes les dades i reuneixi els requisits a què fa referència aquest article.”
Els preceptes del reglament de facturació són de transposició del que disposa la Directiva 2006/112/CE, de 28 de novembre, del Consell, relativa al sistema comú de l’impost sobre el valor afegit, modificada pel que fa a la facturació per la Directiva 2010/45/UE, de 13 de juliol, la qual preveu, en el considerant 10, que “les factures han de reflectir lliuraments o prestacions reals i se n’ha de garantir, per tant, l’autenticitat, la integritat i la llegibilitat. Els controls de gestió es poden fer servir per establir pistes d’auditoria fiables entre les factures i els lliuraments o les prestacions, i d’aquesta manera garantir que cada factura (tant en paper com en format electrònic) compleix aquests requisits”.
Així mateix, l’article 218 de la Directiva 2006/112/CE indica, respecte del concepte de la factura, que:
“Pel que fa a aquesta directiva, els estats membres acceptaran com a factura qualsevol document o missatge en paper o en forma electrònica que compleixi les condicions que es determinen en aquest capítol.”
També fa referència a la factura la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària (BOE del 18 de desembre), que estableix, en l’article 105.1, respecte dels mitjans de prova, que “en els procediments d’aplicació dels tributs qui faci valer el seu dret n’haurà de provar els fets constitutius”.
En concret, sobre els mitjans de prova, l’article 106 de la Llei 58/2003 indica que:
“1. En els procediments tributaris s’aplicaran les normes sobre mitjans i valoració de prova que contenen el Codi civil i la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil, tret que la llei estableixi una altra cosa.
(…)
3. La llei pròpia de cada tribut pot exigir requisits formals de deduïbilitat per a determinades operacions que tinguin rellevància per a la quantificació de l’obligació tributària.
4. Les despeses deduïbles i les deduccions que es duguin a terme, quan estiguin originades per operacions efectuades per empresaris o professionals, s’hauran de justificar, de manera prioritària, mitjançant la factura lliurada per l’empresari o el professional que hagi efectuat l’operació corresponent que compleixi els requisits que indica la normativa tributària.
Sens perjudici del que s’ha esmentat, la factura no constitueix cap mitjà de prova privilegiat respecte de l’existència de les operacions, així que una vegada l’Administració en qüestiona fundadament l’efectivitat, correspon a l’obligat tributari aportar proves sobre la realitat de les operacions.”
Interpretant conjuntament els articles 97 i 164 de la Llei 37/1192; els articles 2, 6 i 7 del Reglament de facturació; la Directiva 2006/112/CE, així com els articles 105 i 106 de la Llei 58/2003, es pot concloure, en primer lloc, que la factura constitueix un mitjà de prova preferent de la realitat de les operacions que s’hi documenten i, per tant, la informació que conté ha de ser veraç i prou descriptiva, sense que hi hagi un model específic de factura, tot i que sí un contingut mínim que han de tenir en compte les persones obligades a expedir-la.
D’acord amb el que s’ha esmentat, s’ha d’indicar que entre les mencions específiques que exigeix el Reglament de facturació no hi ha la denominació específica de “factura”, així que el consultant no pot exigir la inclusió d’aquesta expressió en els documents que rebi, que tindran la consideració de factura pel que fa a l’impost quan continguin les mencions específiques que preveu l’article 6 o, si escau, 7 del Reglament de facturació.
Tercer. En cas que l’operació efectuada tingui pluralitat de destinataris s’haurà de tenir en compte, a més, el que disposa l’article 14 del RD 1619/2012, segons el qual:
“1. Els empresaris i professionals o subjectes passius només podran expedir un original de cada factura.
2. L’expedició d’exemplars duplicats dels originals de les factures únicament serà admissible en els casos següents:
a) Quan en un mateix lliurament de béns o prestació de serveis hi hagi diversos destinataris. En aquest cas, s’haurà de consignar en l’original i en cadascun dels duplicats la porció de base imposable i de quota repercutida en cadascun.
(…)
3. Els exemplars duplicats a què fa referència l’apartat anterior d’aquest article tindran la mateixa eficàcia que els documents originals corresponents.
4. en cada exemplar duplicat s’ha de fer constar l’expressió «duplicat».
Quart. En conseqüència, per exercir el dret a deducció, qui vulgui fer-ho ha d’estar en possessió del document original o, en un cas com aquest en què hi ha pluralitat de destinataris, d’una còpia d’aquest.
En el cas objecte de consulta, el document presentat com a “minuta proforma” no té les mencions següents, que són necessàries perquè es pugui considerar una factura necessària per exercir el dret a la deducció de les quotes de l’impost suportades:
1. Hi falta el número d’emissió, com és preceptiu.
2. La data del document no indica si és la d’emissió i realització de l’operació; aquesta última hi hauria de constar si fos diferent de la primera.
3. No estan identificats tots els destinataris, la qual cosa s’ha de fer emetent prou duplicats per identificar-los, amb menció dels domicilis i els números d’identificació fiscal respectius.
4. Així mateix, en l’original i en cadascuna de les còpies hi ha de constar la base imposable i la quota que s’ha fet repercutir a cadascun.
Després d’esmenar els defectes anteriors, el document presentat reuniria els requisits per ser considerat com la factura en què es documenta l’operació, pel que fa a l’exercici del dret a la deducció.
5. Finalment, cal assenyalar que únicament té dret a la deducció el destinatari de les operacions subjectes i que en el document objecte de consulta denominat proforma de taxació de costes apareix el consultant no com a client dels procuradors, sinó amb la denominació de “contrari”, per la qual cosa si l’obligació de pagament dels serveis prestats ho és a causa de la condemna en costes i no com a client dels serveis d’un procurador, no tindria cap dret a deducció ni s’hauria d’expedir cap factura a nom seu.
En efecte, la doctrina reiterada de la Direcció General de Tributs sobre la tributació de les costes judicials queda resumida, per totes, en la contestació a la consulta de referència V0888-14, de 31 de març, que estableix el següent:
“El pagament de l’import de la condemna en costes per la part perdedora en un procés implica la indemnització a la part guanyadora de les despeses en què va incórrer, entre d’altres, per serveis d’assistència jurídica i que són objecte de quantificació en la via judicial. Tenint en compte aquesta naturalesa indemnitzadora, no escau cap repercussió del tribut per la part guanyadora a la perdedora, ja que no hi ha cap operació subjecta a aquest que sustenti la repercussió esmentada. Així mateix, com que no hi ha cap operació subjecta a tributació, no escau l’expedició de factura a aquest efecte, sens perjudici de l’expedició de qualsevol altre document amb què es justifiqui el cobrament de l’import corresponent.
El que s’ha indicat abans s’ha d’entendre, en qualsevol cas, sens perjudici de la subjecció a l’impost sobre el valor afegit dels serveis que es puguin haver prestat a la part guanyadora, que ha de percebre les quantitats en concepte de costes judicials, per empresaris o professionals que actuïn en l’exercici independent de la seva activitat empresarial o professional (per exemple, advocats i procuradors), independentment del fet que sigui precisament l’import d’aquests serveis, si escau, impost sobre el valor afegit inclòs, el que s’hagi de tenir en compte per determinar les costes judicials que li ha de satisfer l’altra part en el procés. "
En aquest sentit, cal tenir en compte la sentència del Tribunal Suprem de 30 de novembre de 2005 (núm. de recurs 3027/1999), que en el fonament de dret primer, tercer paràgraf, indica el següent:
“D’acord amb el que s’ha establert, pel que fa a l’argument de l’impugnant, aquest ha de ser desestimat, ja que el subjecte passiu de l’IVA, el lletrat i procurador en aquest cas, està obligat a fer-ne repercutir l’import a la persona per a qui efectua l’operació gravada, que no és sinó la recorreguda, que en virtut de la condemna en costes obté el reintegrament dels diners abonats de qui resulta vençut en el procés. No estem davant d’un cas de repercussió de l’IVA en l’Estat, sinó davant del reintegrament de les despeses que ha tingut al litigant que obté una sentència favorable amb condemna en costes per part de qui resulta condemnat en aquest concepte”.
Impost sobre la renda de les persones físiques
Com que el consultant s’inclou en la factura proforma com la part contrària en un procediment judicial en què ha intervingut com a procurador dels tribunals l’emissor de la factura, la contestació s’efectua des del plantejament que el consultant ha estat condemnat a costes.
En els casos de condemna en costes, aquest centre directiu —prenent com a base la configuració jurisprudencial de la condemna en costes, establerta pel Tribunal Suprem, com a generadora d’un crèdit a favor de la part vencedora i que, per tant, no pertany a qui la representa o assisteix— manté el criteri (consultes núm. 0154-05, 0172-05, V0588-05, V1265-06, V0343-09, V0268-10, V0974-13 i V2909-14, entre d’altres) de considerar que com que la part vencedora és la beneficiària, la part condemnada no està satisfent rendiments professionals als advocats, procuradors i pèrits de la part vencedora, sinó una indemnització a aquesta última —ja que es correspon amb el pagament dels honoraris d’advocat, procurador i pèrit en què aquesta ha incorregut. Des d’aquesta perspectiva, la incidència tributària per a la part vencedora ve donada pel seu caràcter restitutori de les despeses de defensa, representació i peritatge que s’han efectuat, la qual cosa suposa la incorporació al seu patrimoni d’un crèdit a favor seu o de diners (quan s’exerceixi el dret de crèdit), de manera que constitueix un guany patrimonial d’acord amb el que disposa l’article 33.1 de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de modificació parcial de les lleis dels impostos sobre societats, sobre la renda de no residents i sobre el patrimoni (BOE del dia 29):
“Són guanys i pèrdues patrimonials les variacions en el valor del patrimoni del contribuent que es posin de manifest en ocasió de qualsevol alteració en la composició d’aquest, tret que per aquesta Llei es qualifiquin com a rendiments.”
Complementant el que s’ha esmentat, cal indicar que de manera correlativa per a la persona o l’entitat condemnada a pagar les costes processals, aquesta condemna també té la incidència tributària en l’impost sobre la renda de les persones físiques com a despesa (si es produeix en el desenvolupament d’una activitat econòmica en estimació directa) o pèrdua patrimonial.
Pel que fa a la justificació documental d’aquesta despesa o pèrdua, l’article 106.1 de la Llei general tributària, disposa que “en els procediments tributaris s’aplicaran les normes sobre mitjans i valoració de prova que contenen el Codi civil i la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil, tret que la llei estableixi una altra cosa”.
Per tant, el consultant podrà acreditar la despesa o la pèrdua pels mitjans de prova admesos en dret per fer el pagament, i és als òrgans de gestió i inspecció tributària a qui correspon —en l’exercici de les seves funcions i a fi de liquidar l’impost— valorar les proves que s’aportin com a elements suficients per determinar-ne l’existència.
IRPF/ISD. Donació de participacions d’una empresa. Exempcions. Guany patrimonial
Direcció General de Tributs (DGT): 02-11-2017
NÚM. DE CONSULTA VINCULANT: V2827-17
Sumari
Matrimoni propietari de la totalitat de les participacions socials d’una societat de responsabilitat limitada, en la qual el marit és el president del Consell d’Administració i la dona n’és la secretària, i un fill del matrimoni n’és el vocal.
Els dos cònjuges tenen més de 65 anys, estan jubilats i pretenen donar les participacions esmentades per meitats als dos fills, a fi que aquests dirigeixin i treballin en la societat esmentada.
Qüestió plantejada
Si s’aplica a la donació el que estableix l’article 33.3.c de la Llei de l’impost sobre la renda de les persones físiques.
Resposta
La lletra c de l’apartat 3 de l’article 33 de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de modificació parcial de les lleis dels impostos sobre societats, sobre la renda dels no residents i sobre el patrimoni (BOE de 29 de novembre), literalment estableix:
“3. S’estimarà que no hi ha cap guany o pèrdua patrimonial en els casos següents:
(…)
c) Amb motiu de les transmissions lucratives d’empreses o de participacions a què fa referència l’apartat 6 de l’article 20 de la Llei 29/1987, de 18 de desembre, de l’impost sobre successions i donacions.
Els elements patrimonials que el contribuent imputi a la seva activitat econòmica després de l’adquisició s’han d’haver imputat ininterrompudament durant, almenys, els cinc anys anteriors a la data de la transmissió.”
L’article 20.6 de la Llei 29/1987, de 18 de desembre, de l’impost sobre successions i donacions, estableix el següent:
“En els casos de transmissió de participacions entre vius (inter vivos), a favor del cònjuge, descendents o adoptats, d’una empresa individual, d’un negoci professional o de participacions en entitats del donant als quals s’apliqui l’exempció que regula l’apartat vuitè de l’article 4 de la Llei 19/1991, de 6 de juny, de l’impost sobre el patrimoni, s’aplicarà una reducció en la base imposable per determinar la liquidable del 95% del valor d’adquisició, sempre que es compleixin les condicions següents:
a) Que el donant tingui seixanta-cinc anys o més o estigui en situació d’incapacitat permanent, en grau d’invalidesa absoluta o gran invalidesa.
b) Que si el donant exerceix funcions de direcció, deixi d’exercir i de percebre remuneracions per l’exercici de les funcions esmentades des del moment de la transmissió.
A aquest efecte, la mera pertinença al Consell d’Administració de la societat s’entendrà que no forma part de les funcions de direcció.
c) Quant al donatari, haurà de mantenir el que ha adquirit i tenir dret a l’exempció en l’impost sobre el patrimoni durant els deu anys següents a la data de l’escriptura pública de donació, tret que morí dins d’aquest termini.
Així mateix, el donatari no podrà fer actes de disposició ni operacions societàries que, directament o indirectament, puguin donar lloc a una minoració substancial del valor de l’adquisició. Aquesta obligació també s’aplicarà en els casos d’adquisicions per causa de mort (mortis causa) a què fa referència la lletra c de l’apartat 2 d’aquest article.
En cas que no es compleixin els requisits a què fa referència aquest apartat, s’haurà de pagar la part de l’impost que s’hagués deixat d’ingressar com a conseqüència de la reducció efectuada i els interessos de demora.”
D’acord amb les paraules literals del que reprodueix l’article 33.3.c de la Llei de l’impost sobre la renda de les persones físiques, cal considerar que aquest article s’aplica a les transmissions “…a les quals fa referència l’apartat 6 de l’article 20 de la Llei 29/1987…”; és a dir, tal com ha indicat aquest centre directiu en la consulta V0480-12, de 5 de març, fa referència als requisits d’aplicabilitat de l’apartat 6 de l’article 20 de la Llei 29/1987 esmentada.
Per tant, en la mesura que es compleixin els requisits que estableix aquest últim article, independentment que el donatari apliqui o no la reducció esmentada, es considerarà la inexistència de guany o la pèrdua patrimonial per al donant com la conseqüència de la seva transmissió, i a aquest efecte els requisits que estableixi la normativa autonòmica seran irrellevants.
Això li ho comunico amb efectes vinculants, d’acord amb el que disposa l’apartat 1 de l’article 89 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària.
Truqui'ns al 900 500 170
