Selecció de consultes de la DGT

IVA. Psicòloga-logopeda. Serveis prestats a través d’Internet (Skype)

Direcció General de Tributs (DGT): 05-10-2018
NÚM. DE CONSULTA VINCULANT: V2706-18

Resposta

1. D’acord amb el que estableix l’article 4, apartat u de la Llei 37/1992, de 28 de desembre, de l’impost sobre el valor afegit (BOE de 29 de desembre), estan subjectes a aquest tribut els lliuraments de béns i prestacions de serveis que efectuïn en l’àmbit espacial de l’impost empresaris o professionals a títol onerós, amb caràcter habitual o ocasional, en el desenvolupament de la seva activitat empresarial o professional.

D’altra banda, l’article 5, apartat u, lletra a de la Llei esmentada, declara que a efectes d’aquesta, es consideren empresaris o professionals les persones o entitats que duguin a terme les activitats empresarials o professionals que defineix l’apartat següent d’aquest article.

Segons l’apartat dos d’aquest article 5, “són activitats empresarials o professionals les que impliquin l’ordenació per compte propi de factors de producció materials i humans o d’un d’aquests, amb la finalitat d’intervenir en la producció o la distribució de béns o serveis.

En particular, tenen aquesta consideració les activitats extractives, de fabricació, comerç i prestació de serveis, incloses les d’artesania, agrícoles, forestals, ramaderes, pesqueres, de construcció, mineres i l’exercici de professions liberals i artístiques”.

2. D’acord amb l’article 11 de la Llei 37/1992, de 28 de desembre, de l’impost sobre el valor afegit (BOE del 29 de desembre).

“U. Pel que fa a l’impost sobre el valor afegit, s’entén per prestació de serveis tota operació subjecta al tribut esmentat que, d’acord amb aquesta Llei, no tingui la consideració de lliurament, adquisició intracomunitària o importació de béns.

Dos. En particular, es consideraran prestacions de serveis:

1. L’exercici independent d’una professió, art o ofici.

(…).”.

S’ha d’assenyalar, en primer lloc, que els serveis prestats per la consultant han de ser qualificats com a prestacions de serveis.

Quant a la seva naturalesa, s’ha de sotmetre al que disposa l’article 69.Tres de la Llei de l’impost, que estableix que:

“Tres. Pel que fa a aquesta Llei, s’entén per:

(…)

3. Serveis de telecomunicació: els serveis que tinguin per objecte la transmissió, l’emissió i la recepció de senyals, textos, imatges i sons o informació de qualsevol naturalesa, per fil, ràdio, mitjans òptics o altres mitjans electromagnètics, inclosa la cessió o la concessió d’un dret a l’ús de mitjans per a aquesta transmissió, emissió o recepció i, igualment, la provisió d’accés a xarxes informàtiques.

(…).”.

El que disposa l’ordinal 3r de l’article 69.Tres de la Llei de l’impost és transposició del que disposa l’article 24.2 de la Directiva 2006/112//CE del Consell, de 28 de novembre, relativa al sistema comú de l’impost sobre el valor afegit, que disposa que:

“2. Es considerarà que els «serveis de telecomunicació» són serveis relatius a la transmissió, l’emissió i la recepció de senyals, textos, imatges i sons o informació de qualsevol naturalesa mitjançant fil, ràdio, mitjans òptics o altres mitjans electromagnètics, incloses la transferència i la concessió corresponent del dret d’ús dels mitjans per a aquesta transmissió, emissió o recepció, inclòs l’accés a les xarxes d’informació mundials.”

En desenvolupament de tot això, el Reglament d’execució (UE) 282/2011 del Consell, de 15 de maig, en la redacció donada al mateix pel Reglament (UE) 1042/2013 del Consell, de 7 d’octubre, assenyala en l’article 6 bis que:

“1. Els serveis de telecomunicació, d’acord amb l’article 24, apartat 2, de la Directiva 2006/112/CE inclouen, en particular:

a) Els serveis de telefonia fixa i mòbil per a la transmissió i la commutació de veu, dades i vídeo, que comprèn els serveis de telefonia que incloguin un element de vídeo (serveis de videofonia).
b) Els serveis de telefonia que es presten a través d’Internet, inclòs el protocol de transmissió de la veu per Internet (VoIP).
c) Els serveis de correu de veu, trucada en espera, desviació de trucades, identificació de trucada, trucada tripartida i altres serveis de gestió de trucades.
d) Els serveis de radiocerca.
e) Els serveis d’audiotext.
f) Els serveis de fax, telègraf i tèlex.
g) L’accés a Internet, inclosa la World Wide Web.
h) Les connexions a xarxes privades que facilitin enllaços de telecomunicacions per a ús exclusiu del client.

2. Els serveis de telecomunicacions en el sentit de l’article 24, apartat 2, de la Directiva 2006/112/CE, no inclouen:

a) Els serveis prestats per via electrònica.
b) Els serveis de radiodifusió i televisió.”

De conformitat amb tot això, els serveis de feminització de la veu de la dona transsexual que es presten a través de trucades per Skype no es pot qualificar com un servei de telecomunicacions.

3. Quant a la possible qualificació dels serveis consultats com a serveis prestats per via electrònica, cal atenir-se, en primer lloc, a la regulació d’aquests que conté l’article 63.Tres.4. que disposa que a l’efecte d’aquesta Llei, s’entén per:

“4. Serveis prestats per via electrònica: els serveis que consisteixen en la transmissió enviada inicialment i rebuda en destinació per mitjà d’equips de processament, inclosa la compressió numèrica i l’arxivament de dades, i transmesa, transportada i rebuda completament per cable, ràdio, sistema òptic o altres mitjans electrònics i, entre d’altres, els següents:

a) El subministrament i allotjament de llocs informàtics.
b) El manteniment a distància de programes i d’equips.
c) El subministrament de programes i la seva actualització.
d) El subministrament d’imatges, text, informació i la posada a disposició de bases de dades.
e) El subministrament de música, pel·lícules, jocs, inclosos els d’atzar o de diners, i d’emissions i manifestacions polítiques, culturals, artístiques, esportives, científiques o de lleure.
f) El subministrament d’ensenyament a distància.

A aquest efecte, el fet que el prestador d’un servei i el seu destinatari es comuniquin per correu electrònic no implica, per si mateix, que el servei tingui la consideració de servei prestat per via electrònica.”

D’altra banda, l’article 7 del Reglament (UE) núm. 282/2011 del Consell disposa que “les «prestacions de serveis efectuades per via electrònica» que preveu la Directiva 2006/112/CE inclouen els serveis que es presten a través d’Internet o d’una xarxa electrònica que, per la seva naturalesa, estiguin bàsicament automatitzats i requereixin una intervenció humana mínima, i que no tinguin viabilitat al marge de la tecnologia de la informació”, i a l’apartat tercer afegeix que les prestacions de serveis efectuades per via electrònica, en particular, no inclouen, entre d’altres:

“i) Els serveis de professionals, com ara advocats i consultors financers, que assessorin els clients per correu electrònic.
j) Els serveis d’ensenyament en què el contingut del curs estigui impartit per un professor per Internet o a través d’una xarxa electrònica, és a dir, per connexió remota.
(…)
n) Els serveis d’ajuda telefònica.
o) Els serveis d’ensenyament que es presten exclusivament per correspondència, per exemple, per correu postal.(…).”

La consultant efectua les sessions per Skype, un sistema de videoconferència en línia com a professional psicòloga o sanitària, per la qual cosa en principi sembla que els serveis prestats no es poden considerar serveis prestats per via electrònica, en la mesura que la intervenció humana de la consultant no és mínima, i els serveis esmentats no sembla que estiguin automatitzats perquè es puguin considerar serveis prestats per via electrònica.

A més, la consultant avalua els resultats que van obtenint els clients a través de tota mena de plataformes, com ara arxius d’àudio o vídeos. En aquest sentit, és criteri reiterat d’aquest centre directiu derivat de la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea manifestat, entre d’altres, en les sentències del 25 de febrer de 1999, Card Protection Plan Ltd (CPP), assumpte C-349/96; de 2 de maig de 1996, Faaborg-Gelting Linien, assumpte C-231/94, i de 22 d’octubre de 1998, Madgett i Baldwin, assumptes acumulats C-308/96 i C-94/97, i la de 27 d’octubre de 2005, Levob Verzekeringen, assumpte 41/04, que quan una operació està constituïda per un conjunt d’elements i d’actes escau tenir en consideració totes les circumstàncies en què es desenvolupa l’operació en qüestió per determinar si es tracta de dues o més prestacions diferents o d’una prestació única.

El Tribunal de Justícia ha declarat que es tracta d’una prestació única, en particular, en el cas que s’hagi de considerar que un o diversos elements constitueixen la prestació principal, mentre que, a la inversa, un o diversos elements s’han de considerar com una o diverses prestacions accessòries que comparteixen el tractament fiscal de la prestació principal.

D’aquesta manera, independentment que es facturi per un preu únic o es desglossi l’import corresponent als diferents elements, una prestació s’ha de considerar accessòria d’una prestació principal quan no constitueix un fi en si per a la clientela, sinó el mitjà de gaudir en les millors condicions del servei principal del prestador.

Partint de tot això, sembla que en el cas considerat es compleixen les circumstàncies necessàries per determinar que els serveis de comunicació eventuals i l’avaluació addicionals en les sessions per Skype que la consultant pugui facilitar als seus clients s’han de considerar accessoris al servei principal i no són independents dels anteriors, sinó que tenen el mateix tractament pel que fa a l’impost sobre el valor afegit.

4. Segons manifesta la consultant, els clients que accedeixen a la plataforma són particulars i poden estar establerts al territori d’aplicació de l’impost, a la Unió europea o a tercers països.

A fi de determinar quan s’ha de considerar que aquests serveis es duen a terme al territori d’aplicació de l’impost, cal analitzar les regles referents al lloc de realització del fet imposable que conté la Llei 37/1992, als articles 69, 70 i 72. Concretament, en els serveis consultats, com que no s’aplica cap regla especial, el lloc de realització es determina segons la regla general que conté l’article 69.U.2 de la Llei 37/1992, que disposa:

“U. Les prestacions de serveis s’entenen realitzades en el territori d’aplicació de l’impost, sens perjudici del que disposen l’apartat següent d’aquest article i els articles 70 i 72 d’aquesta Llei, en els casos següents:
(…)
2n. Quan el destinatari no sigui un empresari o professional que actuï com a tal, sempre que els serveis els presti un empresari o professional i la seu de la seva activitat econòmica o l’establiment permanent des del qual els presti o, si no n’hi ha, el lloc del seu domicili o residència habitual estiguin al territori d’aplicació de l’impost.
Dos. Per excepció del que disposa el número 2n de l’apartat U d’aquest article, no s’entenen realitzats al territori d’aplicació de l’impost els serveis que s’enumeren a continuació quan la persona destinatària d’aquests no sigui un empresari o professional que actuï com a tal i estigui establerta o tingui el domicili o la residència habitual fora de la comunitat, excepte en el cas que aquesta persona destinatària estigui establerta o tingui el domicili o la residència habitual a les Illes Canàries, Ceuta o Melilla:
a) Les cessions i concessions de drets d’autor, patents, llicències, marques de fàbrica o comercials i altres drets de propietat intel·lectual o industrial, així com qualssevol altres drets similars.
(…) l) Les obligacions de no prestar, totalment o parcialment, qualsevol dels serveis que enuncia aquest apartat.”

En conseqüència amb el que s’ha esmentat, els serveis consultats prestats a persones físiques, no empresaris ni professionals, s’entenen que s’han efectuat al territori d’aplicació de l’impost, en trobar-se en aquest territori la seu del prestador i no figurar els serveis esmentats entre els que s’enumeren a l’article anterior.

D’altra banda, s’informa que, en relació amb els dubtes suscitats sobre el lloc de realització dels fets imposables, lliurament de béns i prestacions de serveis, l’Agència Estatal d’Administració Tributària ha incorporat als portals de l’impost sobre el valor afegit (IVA) i subministrament immediat d’informació de l’IVA (SII) un nou servei d’ajuda i informació al contribuent denominat Localitzador, creat per resoldre els dubtes principals que es plantegen quan l’empresari o professional fa aquest tipus d’operacions amb clients o proveïdors no establerts al territori d’aplicació de l’impost.

En concret, aquesta eina permet conèixer el lloc de realització dels lliuraments de béns i distingir entre lliuraments interiors, intracomunitaris i amb destinació a tercers països.

En concret, es pot obtenir informació sobre on es localitza el lliurament d’un bé, si està subjecte o exempt de l’impost sobre el valor afegit, qui ha de declarar l’impost generat en l’operació o com es declara en cas de no estigui subjecte o exempt en el territori d’aplicació de l’impost espanyol. També indica si a la factura s’ha de fer repercutir o no aquest impost.

En relació amb les prestacions de serveis, l’eina indica on es localitza la prestació de serveis i, per tant, si està subjecte a l’impost sobre el valor afegit, qui ha de declarar l’impost generat en l’operació o com es declara en cas que la prestació de serveis no estigui subjecta al territori d’aplicació de l’impost espanyol. També indica si a la factura s’ha de fer repercutir o no l’impost.

A aquest efecte, es pot contactar amb l’Agència Estatal d’Administració Tributària a través de la seva seu electrònica (http://www.aeat.es) o a l’adreça següent:

https://www2.agenciatributaria.gob.es/soporteaeat/Formularios.nsf/Localizador

5. Per la seva part, l’article 90, apartat u de la Llei 37/1992, disposa que l’impost s’exigirà al tipus del 21%, tret del que disposa l’article següent.

L’article 91, apartat u.2, número 7è de la Llei de l’impost, disposa que s’aplica el tipus reduït del 10% a:

“7è Les prestacions de serveis a què fa referència el número 8è de l’apartat u de l’article 20 d’aquesta llei quan no estiguin exemptes, d’acord amb el precepte esmentat, ni se’ls apliqui el tipus impositiu establert en el número 3r de l’apartat dos.2 d’aquest article.”

6. Malgrat la subjecció a l’impost sobre el valor afegit dels serveis consultats segons el punt 4 anterior, es pot aplicar, si escau, l’exempció que conté l’article 20, apartat u, número 8è de la Llei 37/1992, que estableix que estan exemptes de l’impost sobre el valor afegit les operacions següents:

“8è Les prestacions de serveis d’assistència social que s’indiquen a continuació que efectuïn les entitats de dret públic o les entitats o els establiments privats de caràcter social:

a) Protecció de la infantesa i de la joventut. Es consideren activitats de protecció de la infantesa i de la joventut les de rehabilitació i formació de nens i joves; les d’assistència a lactants; les de custòdia i atenció a nens; les de realització de cursos, excursions, campaments o viatges infantils i juvenils, i altres d’anàlogues que es prestin a favor de persones de menys de vint-i-cinc anys.
b) Assistència a la tercera edat.
c) Educació especial i assistència a persones amb minusvalidesa.
d) Assistència a minories ètniques.
e) Assistència a refugiats i asilats.
f) Assistència a transeünts.
g) Assistència a persones amb càrregues familiars no compartides.
h) Acció social comunitària i familiar.
i) Assistència a exreclusos.
j) Reinserció social i prevenció de la delinqüència.
k) Assistència a alcohòlics i toxicòmans.
l) Cooperació per al desenvolupament.

L’exempció comprèn la prestació dels serveis d’alimentació, allotjament o transport accessoris dels anteriors que prestin els establiments o les entitats que s’han esmentat, amb mitjans propis o aliens.”

La Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat, en l’informe de 25 de març de 2014, emès a sol·licitud d’aquesta Direcció General, considera que “s’entén per assistència social el conjunt d’accions i activitats desenvolupades pel sector públic o les entitats o persones privades fora del marc de la Seguretat Social, que destinen mitjans econòmics, personals i organitzatius a atendre situacions de necessitat i altres carències de determinats col·lectius (p. ex. persones grans, menors i joves, persones amb discapacitat, dones víctimes de violència de gènere, víctimes de discriminació, minories ètniques, immigrants, refugiats, víctimes de tràfic, etc.), de persones en situació de vulnerabilitat o risc d’exclusió social o d’altres persones que presentin necessitats socials anàlogues que requereixin assistència.”

L’exempció que preveu l’article 20.u 8è de la Llei 37/1992, s’aplica a la prestació de serveis que enumera l’article esmentat i que tenen la consideració d’assistència social i que presten entitats que tinguin la condició d’establiment privat de caràcter social, circumstància que no s’aplica a les persones físiques.

Per tant, els serveis consultats estan subjectes i no exempts de l’impost sobre el valor afegit, i se’ls aplica el tipus impositiu del 10% quan s’enquadren en el marc de l’assistència social, la qual cosa no sembla que es produeixi d’acord amb la informació que subministra l’escrit de consulta.

S’aplica el tipus general del 21% als serveis esmentats que no es considerin inclosos en un programa d’assistència social.

7. D’altra banda, dins de les activitats d’interès general que la normativa comunitària i, per tant, la Llei 37/1992 eximeixen de tributació també hi ha l’assistència sanitària.

En aquest sentit, l’article 20, apartat u, número 3r de la Llei 37/1992, declara que està exempta de l’impost “l’assistència a persones físiques per professionals mèdics o sanitaris, sigui quina sigui la persona destinatària dels serveis esmentats.

Pel que fa a aquest impost, tenen la condició de professionals mèdics o sanitaris els considerats com a tals en l’ordenament jurídic i els psicòlegs, logopedes i òptics, diplomats en centres oficials o reconeguts per l’Administració.

L’exempció comprèn les prestacions d’assistència mèdica, quirúrgica i sanitària relatives al diagnòstic, la prevenció i el tractament de malalties, fins i tot les d’anàlisis clíniques i exploracions radiològiques.”

Aquests articles han estat objecte d’interpretació pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, entre d’altres, en les sentències de 10 de setembre de 2002, assumpte C-141/00, Kügler, i de 27 d’abril de 2006, assumptes acumulats C-443/04 i C-444/04, Solleveld i Eijnsbergen, i per aquesta Direcció General, respectivament.

En concret, el Tribunal, en la sentència de 10 de setembre de 2002, assumpte C-141/00, Kügler, assenyala, en l’apartat 27, que “perquè l’assistència mèdica estigui exempta (...) n’hi ha prou amb complir dos requisits, que són: que es tracti d’assistència mèdica i que aquesta la prestin persones que tinguin la capacitació professional exigida”.

Per tant, l’aplicació de l’exempció dels serveis sanitaris que presten els professionals mèdics exigeix la concurrència simultània de dues condicions:

a) Que els serveis que es presten siguin d’assistència mèdica.
b) Que els serveis esmentats els prestin persones que tinguin la capacitació professional exigida.

Tenint en compte la jurisprudència del Tribunal, aquesta Direcció General, en relació amb la interpretació que s’ha de donar a l’article 20, apartat u, número 3r de la Llei 37/1992, ha assenyalat en reiterades consultes (per totes, consulta vinculant de 12 de febrer de 2010, número V0260-10) el següent:

“A aquest efecte es consideren serveis de:

a) Diagnòstic: els que es presenten a fi de determinar la qualificació o el caràcter peculiar d’una malaltia o, si escau, l’absència d’aquesta.
b) Prevenció: els que es presten anticipadament per evitar malalties o el risc d’aquestesc) Tractament: els serveis que es presten per curar malalties.”

Aquest precepte condiciona, doncs, l’aplicació de l’exempció a la concurrència dels dos requisits següents:

• Un requisit de caràcter objectiu, que fa referència a la naturalesa dels serveis que es presten: han de ser serveis d’assistència a persones físiques que consisteixin en prestacions d’assistència mèdica, quirúrgica o sanitària relatives al diagnòstic, la prevenció o el tractament de malalties en els termes que s’han indicat.
• Un requisit de caràcter subjectiu, que fa referència a la condició que han de tenir les persones que presten aquests serveis: els serveis els ha de prestar un professional mèdic o sanitari. A aquest efecte, la Llei defineix expressament les persones que tenen la condició de professionals mèdics o sanitaris: “Els considerats com a tals en l’ordenació jurídica” i, a més, altres professionals esmentats expressament.

D’acord amb el que s’ha exposat, estan exempts de l’impost sobre el valor afegit els serveis d’assistència mèdica, quirúrgica i sanitària relativa al diagnòstic, la prevenció i el tractament de malalties, en els termes que s’han exposat abans, que prestin professionals mèdics o sanitaris segons l’ordenament jurídic, encara que els professionals esmentats que prestin aquests serveis actuïn per mitjà d’una societat o entitat que, al seu torn, facturi aquests serveis a la persona destinatària d’aquests.”

No obstant això, la consulta referida també fa al·lusió a la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en la qual es precisa que és la finalitat amb què es presta un servei sanitari la que determina l’aplicació o no de l’exempció corresponent a partir de la qual s’arriba a la conclusió següent:

““(….) la Directiva no eximeix la totalitat dels serveis que es poden prestar en l’exercici de les professions mèdiques i sanitàries.

L’«assistència a persones físiques» exempta d’imposició ha de tenir una finalitat terapèutica, de diagnòstic, prevenció i tractament de malalties. En canvi, als serveis mèdics o sanitaris que es prestin amb una finalitat que no sigui el diagnòstic, la prevenció i el tractament de malalties de les persones no se’ls pot aplicar l’exempció.”

Per tant, perquè els serveis prestats per la consultant, que té la consideració de professional mèdic o sanitari, puguin estar exempts de l’impost sobre el valor afegit, cal que els serveis tinguin per finalitat el diagnòstic, la prevenció o el tractament de malalties, la qual cosa no sembla que es produeixi en el cas consultat, per la qual cosa, en aquest cas, aquests estarien subjectes i no exempts de l’impost sobre el valor afegit i estarien gravats al tipus impositiu general del 21%.

8. Això ho comunico amb efectes vinculants, d’acord amb el que disposa l’apartat 1 de l’article 89 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària.

 

IRPF. Graduat social. Indemnitzacions. Imputació temporal dels salaris de tramitació

Direcció General de Tributs (DGT): 21-11-2018
NÚM. DE CONSULTA VINCULANT: V2992-18

Resposta

L’article 17.1 de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de modificació parcial de les lleis dels impostos sobre societats, sobre la renda de no residents i sobre el patrimoni (BOE de 29 de novembre), d’ara endavant LIRPF, defineix els rendiments íntegres del treball com “totes les contraprestacions o utilitats, sigui quina en sigui la denominació o naturalesa dineràries, o en espècie, que derivin, directament o indirectament, del treball personal o de la relació laboral o estatutària i que no tinguin el caràcter de rendiments d’activitats econòmiques”.

D’acord amb el precepte indicat, les quantitats que ha de satisfer el consultant per salaris de tramitació tenen la qualificació de rendiments del treball.

Quant a la imputació temporal, l’article 14.1.a de la LIRPF estableix, com a regla general, que els rendiments del treball s’imputen al període impositiu en què són exigibles pel seu perceptor. Juntament amb aquesta regla general, l’apartat 2 d’aquest article conté certes regles especials, entre les quals disposa que:

D’acord amb el que s’ha exposat, els salaris de tramitació s’han d’imputar al període impositiu en què la sentència que n’estableixi la percepció adquireixi fermesa, sense que tingui rellevància, a efectes fiscals, la seva consignació prèvia al jutjat.

Això li ho comunico amb efectes vinculants, d’acord amb el que disposa l’apartat 1 de l’article 89 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària.

 

IRPF. Recursos humans. Activitat econòmica de coach personal

Direcció General de Tributs (DGT): 01-10-2018
NÚM. DE CONSULTA VINCULANT: V2636-18

Resposta

En primer lloc, cal assenyalar que, com que en l’escrit de consulta no planteja cap qüestió relativa a la residència fiscal i no es disposa de més dades que les que s’indiquen en aquest escrit, aquesta contestació s’efectua considerant que la consultant té la residència fiscal a Espanya, d’acord amb el que disposa l’article 9 de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de modificació parcial de les lleis dels impostos sobre societats, sobre la renda de no residents i sobre el patrimoni (BOE del dia 29), d’ara endavant, LIRPF.

Tot això fa que, com a contribuent de l’impost sobre la renda de les persones físiques, d’acord amb l’article 8 de la LIRPF, hagi de tributar d’acord amb la normativa de l’impost per la seva renda mundial, independentment de qui la satisfaci i del lloc on s’obtingui.

No obstant això, si la normativa d’Alemanya la considera també resident fiscal al seu territori, o si les rendes que obtingui per la seva activitat en aquest país també es graven en aquest, s’ha de tenir en compte el que disposa el conveni entre el Regne d’Espanya i la República Federal d’Alemanya per evitar la doble imposició i prevenir l’evasió fiscal en matèria d’impostos sobre la renda i sobre el patrimoni i el seu protocol, fet a Madrid el 3 de febrer de 2011 (BOE de 30 de juliol de 2012).

Partint de la consideració que la consultant és resident fiscal en territori espanyol, per qualificar en l’IRPF els rendiments que obtingui, cal atenir-se a l’article 27 de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de modificació parcial de les lleis dels impostos sobre societats, sobre la renda de no residents i sobre el patrimoni (BOE de 29 de novembre), d’ara endavant LIRPF, en què es determina el següent:

D’acord amb aquesta definició legal, cal qualificar com a rendiments d’activitats econòmiques els que la consultant obtingui en l’exercici de la seva activitat econòmica.

Per determinar el rendiment net de l’activitat econòmica, la LIRPF estableix dos mètodes, l’estimació directa en les seves dues modalitats, directa o simplificada, i l’estimació objectiva, que s’aplica a les activitats que s’inclouen en l’Ordre HFP/1159/2017, de 28 de novembre, per la qual es desenvolupen, per a l’any 2018, el mètode d’estimació objectiva de l’impost sobre la renda de les persones físiques i el règim especial simplificat de l’impost sobre el valor afegit (BOE de 30 de novembre de 2017). Si no s’aplica el mètode d’estimació objectiva, la consultant haurà de determinar el rendiment net de la seva activitat econòmica pel mètode d’estimació directa en la modalitat normal o simplificada. Aquesta modalitat simplificada s’aplica quan l’import net de la xifra de negocis per al conjunt de les activitats desenvolupades pel contribuent no superi els 600.000 euros l’any immediatament anterior, tret que renunciï a la seva aplicació.

Pel que fa al mètode d’estimació directa, el primer paràgraf de l’article 28.1 de la LIRPF disposa que “el rendiment net de les activitats econòmiques es determina segons les normes de l’impost sobre societats, sens perjudici de les regles especials que contenen aquest article, l’article 30 d’aquesta Llei per a l’estimació directa i l’article 31 d’aquesta Llei per a l’estimació objectiva”.

Aquesta remissió genèrica a les normes de l’impost sobre societats per determinar el rendiment net d’activitats econòmiques ens porta a l’article 10 de la Llei 27/2014, de 27 de novembre, de l’impost sobre societats (BOE de 28 de novembre) —d’ara endavant, LIS—, que en l’apartat 3 estableix que “en el mètode d’estimació directa, la base imposable es calcula corregint, mitjançant l’aplicació dels preceptes que estableix aquesta llei, el resultat comptable determinat d’acord amb les normes que preveuen el Codi de comerç, les altres lleis relatives a la determinació esmentada i les disposicions que es dictin en el desenvolupament de les normes esmentades”.

No obstant tot això, en cas que s’apliqui l’estimació directa simplificada, la determinació del rendiment net es farà d’acord amb el que estableix l’article 30 del Reglament de l’impost, aprovat per Reial decret 439/2007, de 30 de març (BOE del 31 de març):

Finalment, en la mesura que es tracta d’un contribuent que desenvolupa una activitat econòmica, ha de complir les obligacions formals establertes per a aquests contribuents.

Això li ho comunico amb efectes vinculants, d’acord amb el que disposa l’apartat 1 de l’article 89 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària.