Reflexions entorn de les mesures en l’àmbit tributari aprovades mitjançant el RDL 3/2016

El passat 3 de desembre de 2016 es va publicar en BOE el Reial decret llei 3/2016, pel qual s’adopten diverses mesures de caràcter tributari amb el fi de consolidar les finances públiques, així com altres mesures urgents en matèria social.

La utilització del Reial decret llei, norma jurídica amb rang de llei que emana del poder executiu, és a dir, el Govern de la nació, denota la necessitat extraordinària i urgent d’aplicar les mesures que conté la norma esmentada. No és aquest el fòrum per criticar l’abús en la utilització d’aquesta norma, que permet al Govern (poder executiu) elaborar lleis sense tràmits parlamentaris, ni debats, ni esmenes. Ni tampoc no ens estendrem en recordar al lector les nombroses ocasions en què el Tribunal Constitucional ha censurat l’actuació de l’actual Govern d’Espanya (encara que per ser sincers, aquest procedir històricament no ha entès de dretes ni d’esquerres), recordant que la nostra Carta Magna va concebre com a excepció la potestat que l’article 86 atribueix al Govern per elaborar decrets, perquè suposa “la relegació del poder legislatiu a un paper passiu, secundari i disminuït, en detriment del principi representatiu, de la qualitat democràtica i, en les mateixes paraules del preàmbul de la Constitució, de l’Estat de Dret que assegura l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular”.

No obstant això, una vegada més, i em temo que no serà l’última, el mes de desembre passat es va publicar la norma esmentada que conté, principalment, un bon nombre de modificacions de caràcter fiscal amb un únic propòsit: reduir el dèficit públic per la via d’una recaptació impositiva més gran. Per a aquesta finalitat, entre les nombroses modificacions fiscals introduïdes podem destacar les següents, de manera molt sintètica:

• Augmenten els límits que restringeixen la compensació de les BI negatives de les grans empreses.
• S’aprova una reversió obligatòria per cinquenes parts de les pèrdues per deterioraments de cartera deduïdes abans del 2013.
• S’introdueix algun límit addicional a l’exempció de dividends i de plusvàlues obtingudes en la transmissió de participacions en entitats no residents.
• Es restringeix, i molt, la possibilitat de deduir pèrdues que es produeixin en la transmissió de participacions en entitats residents i no residents.
• S’elimina totalment la possibilitat d’integrar rendes negatives d’establiments permanents a l’estranger.
• S’introdueixen nous supòsits de deutes tributaris que no es poden ajornar ni fraccionar.

Si bé és cert que també hi ha alguna mesura en positiu per al contribuent (l’amortització fiscal d’immobilitzats intangibles, per exemple), són poques i, com deia al principi d’aquest article, el gruix del Reial decret llei són mesures fiscals que haurien requerit, segons la meva modesta opinió, una reflexió més profunda i un correcte tràmit parlamentari per evitar que l’abús d’aquesta norma faci pensar que gaudim de mala salut democràtica.