Un exemple de professionalitat: Helena Vergés Vidal. Terapeuta en addiccions

Per què es dedica a ajudar a superar les addiccions?

Fa 18 anys, després de patir que el pare dels meus fills ens deixés i hagués de tirar endavant amb els dos nens, necessitava consumir per poder afrontar tota la responsabilitat de quedar-me al càrrec dels nens i, a més, treballar tot el dia.

Van passar 9 anys i vaig tocar fons. Vaig perdre la capacitat de decidir i es va anul·lar la meva voluntat; patia molt i va ser quan vaig demanar ajuda als meus pares per veure un professional de les addiccions. El meu diagnòstic va ser que era addicta.

Em vaig començar a recuperar de l’addicció i, llavors, em vaig adonar que volia ajudar altres persones que tinguessin la mateixa malaltia que jo. Vaig estar 2 anys en formació treballant al costat d’un terapeuta i de metges psiquiatres. A part d’altres formacions acadèmiques per conèixer i aprendre com portar teràpies individuals, grupals, familiars i de parelles. Tot això juntament amb el Màster en Drogodependències de la UB. Actualment tinc una consulta pròpia on duc a terme les teràpies (individuals i grupals) amb pacients, familiars i parelles.

Una cosa és addictiva o més aviat hi ha personalitats addictives?

L’addicció és una malaltia crònica del cervell que no es cura, però té tractament. Hi ha recaigudes i es caracteritza per la cerca compulsiva del tòxic malgrat les conseqüències nocives de consumir-lo. Es considera una malaltia del cervell perquè les drogues canvien al cervell: en modifiquen l’estructura i com aquest funciona. Aquests canvis poden durar molt de temps i desencadenar els comportaments perillosos que es veuen en les persones que abusen de les drogues.

Per què consumeixen drogues algunes persones?

Per divertir-se i passar-s’ho bé, per moda o perquè ho fan els amics, per curiositat o desig de noves sensacions, per gust de fer el que està prohibit, per sentir-se insegur, per problemes amb la família, simplement per gust, per sentir-se a desgrat en una societat injusta, per dificultats a la feina, per calmar els nervis, per altres raons.

L’addicte neix o es fa?

No hi ha un sol factor que determini que algú es torni drogoaddicte. O per l’etapa de desenvolupament en què es troba o pel seu entorn social (per exemple, les condicions a casa, a l’escola i al veïnat). O per totes dues coses.

Quin acostuma a ser el perfil de l’addicte?

Les personalitats són cada vegada més addictives en aquesta nova societat. Cada vegada s’inicien més joves. Abans el perfil de l’addicte, per exemple el ludòpata, variava dels 28 als 35 anys, ara els que s’enganxen als mòbils o a la xarxa tenen de 18 a 25 anys.

Per què un addicte és addicte?

Igual com amb qualsevol altra malaltia, la vulnerabilitat a l’addicció difereix d’una persona a l’altra. En general, com més factors de risc es té, hi ha més probabilitat que el consum de drogues es converteixi en ús, abús i dependència i arribi, al final, a l’addicció.

Què li falta?

Hem acostumat el nostre cervell al funcionament artificial a causa de la ingesta de substàncies psicoactives i, a conseqüència d’això, la gratificació immediata.

Què busca?

Totes les drogues d’abús, directament o indirectament, ataquen el sistema de gratificació del cervell (sistema límbic) i inunden el circuit amb dopamina. La dopamina és un neurotransmissor que es troba en regions del cervell que regulen el moviment, les emocions, la cognició, la motivació i els sentiments de plaer. La sobreestimulació d’aquest sistema que recompensa els nostres comportaments naturals produeix els efectes d’eufòria que busquen les persones que abusen de les drogues i els ensenya a repetir aquest comportament.

Com aconsegueix omplir el buit una vegada superada l’addicció?

Els tractaments de conducta dels terapeutes ajuden que les persones es comprometin amb el seu tractament per a l’addicció, en modifiquen les actituds i els comportaments relacionats amb l’abús de drogues i, alhora, n’augmenten les habilitats per manejar circumstàncies estressants i senyals ambientals que puguin disparar els desitjos vehements per les drogues i produir, d’aquesta manera, un altre cicle d’abús compulsiu. És més, les teràpies de conducte poden millorar l’eficàcia dels medicaments i ajudar que les persones s’adhereixin al tractament per més temps evitant les recaigudes.

Què hi acostuma a haver més, homes addictes o dones addictes?

Les dones són biològicament més propenses a fer-se addictes a les drogues i, tot i que els estudis de prevalença reflecteixin que els homes són més consumidors, hi ha nombroses investigacions que demostren que les dones corren, a més, més risc de recaure després d’un període d’abstinència.

Des del punt de vista biològic, homes i dones són diferents, i per això és lògic que els efectes que les drogues produeixen en el sistema nerviós central siguin també diferents.

La dopamina, el neurotransmissor que provoca l’efecte reforçant de les drogues, és més gran en les dones i, d’aquesta manera, “recorden” més el plaer que els provoquen aquestes substàncies, ja que, com he dit abans, el seu nivell de dopamina és més gran que el dels homes.

L’addicte sempre s’adona que ho és?

No. El més habitual és que el seu entorn més immediat, família i/o parella sàpiguen abans que té un problema, ja cada dia se’n constaten els canvis d’actitud. Observar els canvis de comportament dels familiars i la parella és fonamental!

Posi’m exemples d’addiccions que potser la gent no és conscient que ho són.

Les noves addiccions: joc, sexe, compres, feina, Internet, abús del telèfon mòbil.

Les addiccions sense substàncies o addiccions de comportament són un “fenomen emergent” que s’ha vist agreujat en els últims anys per l’aparició de noves formes de comunicació i d’accés al joc, la qual cosa ha generat problemes com l’addicció al joc en línia o l’addicció a les apostes esportives. En un futur no molt llunyà, aquest tipus de pràctiques dutes a terme de manera habitual poden generar una addicció que requereixi un tractament de rehabilitació.

Quines són les noves addiccions?

Actualment, a la nostra societat fem front al que anomenem addicció a les noves tecnologies. El que en neurociència es coneix com a addiccions de comportament.

Les noves tecnologies, el mòbil... Les apostes en línia, l’última categoria registrada i en augment, fàcil d’accedir, es pot apostar des del mòbil, des de qualsevol lloc, a qualsevol hora, les 24 hores del dia. Enganxen per la seva immediatesa, s’hi pot jugar abans o, fins i tot, durant el partit. Com menys temps passa entre l’aposta i el premi, més addictiu és un joc. Import baix, es poden fer ben apostes molt petites, cosa que les fa accessibles i minimitza la impressió del risc. Anonimat, Internet facilita jugar sense ser vist per ningú, i tampoc no hi ha una visió social negativa sobre el fet d’intentar endevinar un resultat esportiu.

Per què associem més la paraula addicció amb la droga, l’alcohol o el tabac? Hi ha molts addictes que no han passat per cap d’aquestes fases.

És a causa de la informació que rebem, tant dels mitjans de comunicació com del boca-orella. L’addicció és un camp encara molt verge. A Espanya falta, o es desconeix, molta informació sobre això. Als Estats Units i gràcies al NIDA (Institut Nacional sobre l’Abús de Drogues), la Dra. Nora Volkow i directora de l’Institut ha fet mèrits per donar a conèixer que la drogoaddicció és una malaltia del cervell que es pot tractar.

L’addicte es cura? O més aviat ha de buscar una addicció que ni el perjudiqui ni en perjudiqui l’entorn?

No es tracta de curació, sinó de recuperació. És una malaltia crònica, però la bona notícia és que depèn de la persona que la pateix.

Què aconsellaria a algú que es vol dedicar al mateix que vostè?

Que sigui vocacional, que emfatitzi amb el pacient i tingui la formació adequada per poder exercir. És un treball dur d’acompanyament constant al pacient. Però és gratificant.

Creu que el fet que un terapeuta hagi passat i superat una addicció ajuda a emfatitzar amb el pacient?

Sens dubte que ho crec, posar-se al lloc del pacient després de passar el mateix ajuda a acompanyar i orientar aquesta persona.

L’experiència pròpia és el coneixement més gran de l’addicte, que és la persona que perd la capacitat de decisió. Això vol dir que no vol prendre drogues, però el seu cervell totalment intoxicat li fa repetir el consum una vegada i una altra per arribar al plaer de les dosis de l’inici. Els addictes recuperats que ens dediquem a la teràpia d’addiccions coneixem perfectament les circumstàncies, els anhels i el patiment dels addictes.

És possible entendre-ho si no és així?

Sí, en la part de l’inici del tractament, que és la primera trucada de conducta. Quan apareix la segona fase del mateix tractament, la cognitiva, la pot entendre millor un terapeuta que hagi passat pel mateix.

Quin paper té la família en tot això?

La família pateix molt intentant ajudar l’ésser estimat sense obtenir resultats. La codependència és la malaltia que contrau el familiar o la parella del malalt per no arribar a comprendre’n els comportaments malaltissos i preocupar-se’n en excés. La codependència també té tractament.

Què és el millor de la seva professió?

Quan un pacient, amb el temps, es va recuperant amb noves actituds i hàbits. I, alhora, recupera el seu entorn més immediat i estimat.

I el pitjor?

Quan el pacient no entra en tractament, es bloqueja i l’ambivalència es decanta per no fer cap tipus de canvi, ni d’actitud ni d’hàbits... llavors apareix la recaiguda.

Sempre s’està a temps de tornar a començar?

Els professionals de les addiccions sempre diem que “cal tocar fons”, que és quan l’addicte arriba a patir de manera brutal, aquesta és la paraula, ja que perd definitivament la capacitat de decisió i la seva voluntat queda anul·lada.

Clar que sempre s’està a temps de tornar a començar. N’hi ha prou amb voler-ho fer i demanar
ajuda professionals de les addiccions.

Què li diria a algú que és esclau d’una addicció i vol tirar endavant?

Que demani ajuda a professionals de les addiccions, que escolti i es deixi ajudar.

Què és el més bonic que li ha dit un pacient?

“T’estimo molt i et trobo a faltar, perquè formes part de la meva vida, Helena!”

I el més dur?

La mort d’un pacient addicte. Després d’anys recuperat, els seus òrgans afectats pel consum cronificat de tants anys no van aguantar, va morir amb dignitat.

Per què hi ha addiccions socialment acceptades i d’altres que no ho són? Per exemple, un comprador compulsiu que viu envoltat de temptacions contínues i, a sobre, la societat l’empeny cap a elles.

L’alcohol i les benzodiazepines (tranquil·litzants) també són acceptades socialment. S’intenta informar i conscienciar el consumidor final del mal que pot arribar a produir si no es tracta una obsessió i convulsió per generar compra.

En conclusió: l’addicció s’assembla a altres malalties, com les malalties del cor. Tots dues interrompen el funcionament normal i saludable de l’òrgan subjacent, tenen conseqüències nocives greus, es poden prevenir i tractar i, si no es tracten, poden durar tota la vida.