Un exemple de professionalitat: Susanna Gil Mico. Escriptora i artista tèxtil

Realment, si haguéssim de resumir la professió de Susanna Gil Micó, diríem que és amor i art. Ha estat molts anys impartint classes a l’Escola Massana (entre d’altres) de macramé, i ha fet nombroses exposicions. Però actualment està més centrada en l’escriptura.

Parli’ns de la seva trajectòria artística, si us plau.

Sempre vaig estar ficada entre fils, pedres semiprecioses i llibres.

Crec que tot va començar per la gran influència del lloc on vaig néixer:

En un pis de la fàbrica tèxtil "Can Saladrigas”, al barri obrer del Poblenou de Barcelona. Allà, des de molt petita, em vaig formar. Jo era molt observadora i no perdia cap detall. Vaig aprendre molt. Fins i tot les meves joguines eren els rotllos dels fils als quals passàvem un cordill pel forat del mig i les fèiem rodar. D’aquí va sorgir una gran imaginació: els posava seients, passatgers, flors, cada vegada donava més sofisticació a l’artefacte.

Vaig fer el batxillerat i la revàlida, i aviat vaig començar a treballar. També assistia a les classes de la Diputació, a les de Lluïsa Ramo, que em va introduir en el món del teixit i el tapís. Vaig continuar amb el professor Clemente Còndor. Vaig anar a la Virreina de Barcelona per aprendre macramé de les civilitzacions antigues.

Aquest art em va enamorar totalment i això, i també haver estat a Katmandú, al Nepal, van ser la meva font d’inspiració per a tot el que fins i tot faig ara: els collars ètnics. Vaig fer nombroses exposicions a Barcelona i al Maresme, que és on visc.

És difícil resumir una vida artística en poc temps. Al llarg de tota la meva trajectòria personal hi ha persones que em van ajudar que tot fos possible, bé amb la seva intervenció directa, bé com a inspiració. Sempre els estaré molt agraïda a tots.

Quan va començar a escriure?

Vaig començar a escriure des de molt petita, i des de la galeria que donava a la fàbrica tèxtil de Can Saladrigas em vaig començar a fixar en la quantitat de coses que anaven passant i que m’ensenyaven com era la vida d’aquelles dones i homes, així com les situacions i les anècdotes que es vivien.

Si em pregunta com, la majoria de vegades sota el llit, amb una petita llanterna, perquè era de nit quan ho podia fer i a les 10 s’apagava el llum. De tot això, en dono fe al meu llibre: La Cadira Verda. Vaig sentir una gran necessitat d’explicar-ho tot.

El meu llibre L’estel dels vents és un exemple de com m’agrada aquest gènere i observar els esdeveniments del dia a dia, plasmats en les poesies.

Com es passa el llindar que separa escriure per a un mateix i fer-ho per al públic?

El meu primer llibre, La Cadira Verda, també publicat en castellà, La Silla Verde, el vaig escriure molt abans que finalment es publiqués. Jo, amb aquest llibre, la meva intenció era parlar de les anècdotes dels immigrants atrets per la gran febre tèxtil de Catalunya i, sobretot, denunciar el tracte que hi tenien alguns encarregats. Però no ho vaig poder fer fins que van morir alguns dels treballadors pel que poguessin opinar. Llavors sí, va arribar al públic, i així va sortir a la llum la meva primera novel·la. Així vaig passar aquest llindar.

Quina diferència hi ha entre escriure poesia i narració?

Per a mi són totalment diferents, la poesia són sentiments purs que neixen sentint la situació que s’està vivint. Sempre des d’un mateix, com si estiguéssim posseïts per una fada fantàstica que ens dicta des del cor. Poden ser poemes d’amor, d’amistat, de naturalesa, de ràbia, de gelosia, de denúncia i sempre cap a algú o alguna cosa que en el moment d’expressar-nos surt del nostre interior. M’han publicat un llibre de poesies i haikus, L’estel dels Vents, en català i en castellà.

La narració és una manera d'explicar alguna història o fet que volem que se sàpiga, adornant-la amb la nostra imaginació d’una manera o una altra. O bé remetent-nos a fets certs que per alguna raó ens van impressionar. Per a mi escriure és un bon exercici per deslliurar-me de tot el que vaig interioritzant, que actualment és molt. Pot ser que també hi influeixi l’edat, no vull que se m’escapi res.

Què prefereix?

Prefereixo els dos gèneres. Cadascun sorgeix en un moment determinat. Jo en general faig més poesia, ja que els sentiments estan sempre a flor de pell i la societat sembla que ens hi condiciona amb tantíssima informació que ens dona.

Però també és veritat que cada dia escric el que em passa a la meva llibreta, segur que em servirà per a algun llibre. Hi tinc moltíssimes coses escrites, i revisant-les m’adono de les moltes possibilitats.

En quins gèneres nous li agradaria provar?

No em sento limitada quan escric, ho faig sobre la marxa, llavors el dia a dia defineix el gènere. I penso continuar fent incursions en alguns gèneres.

A més, m’agradaria provar la novel·la guió de cinema.

Parlem del projecte que té entre mans, la seva pròxima novel·la. Quines expectatives hi té posades i per què?

Aquest és un projecte que va començar amb molta il·lusió i continua amb les expectatives de veure’l realitzat. És una novel·la amb dos protagonistes principals de classe social i intel·lectual molt diferent, però amb llaços molt semblants entre si. És una novel·la de solitud, amor i erotisme. La major part del temps passa al soterrani d’una llibreria.

Desitjo que me la puguin publicar i somiant penso en la directora de cinema Isabel Coixet, de la qual soc gran admiradora. M’agradaria molt que la portés a la gran pantalla. Ja quan em van publicar La Cadira Verda vaig pensar en ella, però no em vaig atrevir a dir-li res. Potser ara és el moment.

Creu que l’escriptor neix o es fa?

En el meu cas particular sempre vaig escriure, però em vaig anar fent, llegint, observant i escoltant. Vaig arribar a la conclusió que l’escriptor es fa, encara que naturalment hi ha persones que tenim alguna predisposició.

Què li aconsellaria a un escriptor que comença?

Sense cap mena dubte li aconsellaria el que em va anar bé a mi. Llegir molt, observar amb profunditat i portar sempre a sobre una petita llibreta i llapis perquè quan arribi la inspiració ho puguem anotar tot. La memòria hi ha vegades que no és fiable, però el que està escrit sí.

Quins escriptors són els seus referents?

Molts. Seria impossible dir tots els que em van marcar d’una manera o altra, perquè, com ja he dit, vaig començar a llegir i escriure molt jove, però n’esmentaré alguns que per a mi són importants.

En el gènere de la poesia hi ha Rabindranath Tagore, Antonio Machado, Benedetti, Gloria Fuertes i Jaime Gil de Biedma.

En el terreny narratiu hi hauria Pearl S. Buck, John Steinbech, Alberto Moravia, Miguel Delibes, Doris Lessing i Alejandro Palomas.