IRPF. Doctors, llicenciats i enginyers d’informàtica. Residència fiscal. Despeses de desplaçament i allotjament
Direcció General de Tributs (DGT): 27.06.2018
NÚM. DE CONSULTA VINCULANT: V1885-18
Sumari
El consultant, casat, sense fills i resident fiscal a Espanya, s’ha donat d’alta en l’activitat professional “Doctors, llicenciats i enginyers d’informàtica”, en motiu d’un contracte amb una empresa resident a Bèlgica, per treballar com a consultor extern per a un organisme europeu físicament a les seves oficines de Brussel·les. El contracte té una durada de 100 dies laborals, amb inici el 8 de gener de 2018, i hi ha la possibilitat que, si tot va bé, es renovi.
Qüestió plantejada
Residència fiscal del consultant el 2018 en cas que estigui més de 183 dies a Bèlgica durant l’any esmentat i el seu cònjuge mantingui la residència a Espanya.
Possibilitat de deduir les despeses incorregudes pel desplaçament (amb cotxe) a Bèlgica, així com del lloguer (vacacional i ordinari), el transport diari a la feina o el menjar.
Resposta
En la legislació interna espanyola, la residència fiscal de les persones físiques es determina en virtut del que disposa l’article 9 de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de modificació parcial de les lleis dels impostos sobre societats, sobre la renda de no residents i sobre el patrimoni (BOE de 29 de novembre), d’ara endavant LIRPF, que en l’apartat 1 estableix el següent:
“1. S’entén que el contribuent té la seva residència habitual en el territori espanyol quan es doni qualsevol de les circumstàncies següents:
a) Que s’estigui més de 183 dies, durant l’any natural, en el territori espanyol. Per determinar aquest període de permanència en el territori espanyol es computen les absències esporàdiques, llevat que el contribuent acrediti la seva residència fiscal en un altre país. En el supòsit de països o territoris considerats paradís fiscal, l’Administració tributària pot exigir que s’hi provi la permanència durant 183 dies en l’any natural.
Per determinar el període de permanència a què es refereix el paràgraf anterior, no es computen les estades temporals a Espanya que siguin conseqüència de les obligacions contretes en acords de col·laboració cultural o humanitària, a títol gratuït, amb les administracions públiques espanyoles.
b) Que radiqui a Espanya el nucli principal o la base de les seves activitats o interessos econòmics, de manera directa o indirecta.
Es presumeix, llevat de prova en contra, que el contribuent té la seva residència habitual en territori espanyol quan, d’acord amb els criteris anteriors, resideixi habitualment a Espanya el cònjuge no separat legalment i els fills menors d’edat que en depenguin.”
Segons aquest precepte, una persona física serà considerada resident fiscal a Espanya, en un període impositiu determinat, en la mesura que es compleixi algun dels criteris exposats anteriorment, és a dir, d’acord amb:
- La permanència més de 183 dies, durant l’any natural, en territori espanyol, computant, a aquest efecte, les absències esporàdiques, tret que s’acrediti la residència fiscal en un altre país. En el cas de països o territoris considerats com a paradís fiscal, l’Administració tributària podrà exigir que s’hi provi la permanència durant 183 dies en l’any natural.
- El fet que el nucli principal o la base de les seves activitats o interessos econòmics estigui a Espanya, de manera directa o indirecta.
Així mateix, la LIRPF estableix una presumpció, que admet prova en contra, que el contribuent té la residència fiscal a Espanya quan, d’acord amb els criteris anteriors, resideixin habitualment a Espanya el cònjuge no separat legalment i els fills menors d’edat que depenguin del contribuent.
En la mesura que es produeixi qualsevol de les circumstàncies que preveu l’article 9.1 de la LIRPF, el consultant serà considerat contribuent de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) i tributarà en aquest impost per la seva renda mundial, independentment del lloc on s’hagin produït les rendes i sigui quina sigui la residència del pagador d’aquestes, segons es deriva de l’article 2 de la LIRPF, sens perjudici de les particularitats que, per a cada tipus de renda, s’estableixin en els convenis per evitar la doble imposició que, si escau, s’apliqui.
No obstant això, si d’acord amb els criteris que estableix l’article 9 de la LIRPF el consultant és resident fiscal a Espanya i alhora podria ser considerat resident a Bèlgica, d’acord amb la seva legislació interna, es produiria un conflicte de residència entre els dos Estats. Aquest conflicte es resoldria d’acord amb l’apartat 2 de l’article 4 del Conveni entre Espanya i Bèlgica tendent a evitar la doble imposició i prevenir l'evasió i el frau fiscal en matèria d’impostos sobre la renda i el patrimoni i Protocol, fet a Brussel·les el 14 de juny de 1995, i de l’Acta que el modifica, feta a Madrid el 22 de juny de 2000 (BOE de 4 de juliol de 2003), que estableix:
“2. Quan en virtut de les disposicions del paràgraf 1 una persona física sigui resident d’ambdós estats contractants, la seva situació s’ha de resoldre de la manera següent:
a) Aquesta persona cal considerar-la resident de l’estat on tingui un habitatge permanent a la seva disposició; si tingués un habitatge permanent a la seva disposició en ambdós estats, cal considerar-la resident de l’estat amb què manté relacions personals i econòmiques més estretes (centre d’interessos vitals).
b) Si no es pogués determinar l’estat on la persona esmentada té el centre dels seus interessos vitals, o si no tingués un habitatge permanent a la seva disposició en cap dels estats, cal considerar-la resident de l’estat contractant on visqui habitualment.
c) Si visqués habitualment a ambdós estats o no ho fes en cap dels dos, cal considerar-la resident de l’estat de què sigui nacional.
d) Si fos nacional d’ambdós estats o no ho fos de cap dels dos, les autoritats competents dels dos estats contractants han de resoldre el cas de comú acord.”
En relació amb la segona qüestió plantejada, partint que el consultant sigui resident fiscal a Espanya i que el contracte que ha subscrit amb l’empresa belga comporti el desenvolupament d’una activitat econòmica (professional) en estimació directa (ja que no es tracta d’una activitat de les incloses en el mètode d’estimació objectiva), la deducció de qualsevol despesa (incloses les amortitzacions) relativa al vehicle de turisme a què fa referència l’escrit de consulta exigiria que aquest tingués la consideració d’element patrimonial afecte a l’activitat econòmica desenvolupada pel consultant.
En l’article 22 del Reglament de l’impost sobre la renda de les persones físiques, aprovat pel Reial decret 439/2007, de 30 de març (BOE de 31 de març), d’ara endavant, RIRPF, s’estableixen els elements patrimonials afectes a una activitat econòmica, i es disposa:
“1. Es consideren elements patrimonials afectes a una activitat econòmica desenvolupada pel contribuent, amb independència que la seva titularitat, en cas de matrimoni, sigui comuna als dos cònjuges, els següents:
a) Els béns immobles en què es desenvolupi l’activitat.
b) Els béns destinats als serveis econòmics i socioculturals del personal al servei de l’activitat.
c) Qualssevol altres elements patrimonials que calguin per a l’obtenció dels respectius rendiments.
En cap cas tenen la consideració d’elements afectes a una activitat econòmica els actius representatius de la participació en fons propis d’una entitat i de la cessió de capitals a tercers i els destinats a l’ús particular del titular de l’activitat, com els d’esplai i esbarjo.
2. Només es consideren elements patrimonials afectes a una activitat econòmica els que el contribuent faci servir per a les finalitats d’aquesta.
No s’entendran afectats:
1. Els que es facin servir simultàniament per a activitats econòmiques i per a necessitats privades, tret que l’ús per a aquestes últimes sigui accessori i notòriament irrellevant d’acord amb el que preveu l’apartat 4 d’aquest article.
2. Els que, tot i que siguin de titularitat del contribuent, no figurin en la comptabilitat o els registres oficials de l’activitat econòmica que el contribuent estigui obligat a portar, tret que se’n provi el contrari.
3. Quan es tracti d’elements patrimonials que serveixin només parcialment amb la finalitat de l’activitat, l’afectació s’entendrà limitada a la part d’aquests que realment es faci servir en l’activitat de què es tracti. En aquest sentit, només es consideren afectades les parts dels elements patrimonials que siguin susceptibles d’un aprofitament separat i independent de la resta. En cap cas no són susceptibles d’afectació parcial els elements patrimonials indivisibles.
4. Es consideren utilitzats per a necessitats privades de manera accessòria i notòriament irrellevant els béns de l’immobilitzat que s’adquireixin i es facin servir per al desenvolupament de l’activitat econòmica i que es destinin a l’ús personal del contribuent en dies o en hores inhàbils durant els quals s’interrompi l’exercici de l’activitat esmentada.
El que disposa el paràgraf anterior no s’aplica als automòbils de turisme ni als seus remolcs, ciclomotors, motocicletes, aeronaus o embarcacions esportives o d’esbarjo, tret dels casos següents:
a) Els vehicles mixtos destinats al transport de mercaderies.
b) Els destinats a prestar serveis de transport de viatgers mitjançant contraprestació.
c) Els destinats a prestar serveis d’ensenyament de conductors o pilots mitjançant contraprestació.
d) Els destinats als desplaçaments professionals dels representants o agents comercials.
e) Els destinats a ser objecte de cessió d’ús amb caràcter habitual i onerós.
A aquest efecte, es consideren automòbils de turisme, remolcs, ciclomotors i motocicletes els que defineix com a tals l’annex del Reial decret legislatiu 339/1990, de 2 de març, pel qual s’aprova el text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària, així com els que l’annex esmentat defineix com a vehicles mixtos i, en tot cas, els denominats vehicles tot terreny o tipus jeep.”
D’acord amb el que s’ha disposat abans, per a la deducció de les despeses derivades de l’adquisició (la despesa es deduirà a través de les amortitzacions), el manteniment o l’ús d’un vehicle turisme, s’exigeix que aquest tingui la consideració d’element patrimonial afecte a l’activitat, la qual cosa suposa que estigui registrat en els llibres o registres obligatoris i que es faci servir de manera exclusiva en aquesta activitat, ja que l’activitat desenvolupada no apareix entre les excepcions que preveu l’apartat 4 esmentat abans.
L’afectació exclusiva a l’activitat econòmica que s’exigeix per a determinats vehicles, respecte a la deducció de les despeses associades al seu ús en les activitats econòmiques desenvolupades, es podrà acreditar per qualsevol dels mitjans de prova generalment admesos en dret (d’acord amb el que disposen els articles 105 i 106 de la Llei general tributària, Llei 58/2003, de 17 de desembre).
La competència per comprovar i valorar els mitjans de prova aportats com a justificació d’aquesta afectació exclusiva no correspon a aquest centre directiu, sinó que correspon als serveis de gestió i inspecció de l’Agència Estatal de l’Administració tributària.
Quant a la possibilitat de deduir les despeses de lloguer d’un habitatge a Bèlgica cal acudir, novament, al concepte d’element patrimonial afecte a l’activitat econòmica de l’article 22 del RIRPF.
D’aquest precepte es desprèn que la normativa reguladora de l’impost permet l’afectació parcial d’elements patrimonials divisibles, sempre que la part afectada sigui susceptible d’un aprofitament separat i independent de la resta. Si es compleix aquesta condició, es podrà afectar la part de l’habitatge que, si escau, es faci servir per desenvolupar l’activitat econòmica.
En aquest cas, l’arrendament de l’habitatge situat a Bèlgica no serà deduïble com a despesa de l’activitat econòmica del consultant perquè, d’acord amb les dades aportades, en aquest immoble no es desenvoluparà cap activitat econòmica, sinó que simplement servirà d’habitatge particular durant els dies en què el consultant hagi de prestar els serveis corresponents a la seva activitat com a consultor extern i, per tant, cobrirà una necessitat personal.
Pel que fa a la resta de despeses incorregudes, l’article 28.1 de la LIRPF estableix que “el rendiment net de les activitats econòmiques es determina segons les normes de l’impost sobre societats, sense perjudici de les regles especials que contenen aquest article, l’article 30 d’aquesta Llei per a l’estimació directa, i l’article 31 d’aquesta Llei per a l’estimació objectiva”.
Aquesta remissió genèrica a les normes de l’impost sobre societats per determinar el rendiment net d’activitats econòmiques ens porta a l’article 10 de la Llei 27/2014, de 27 de novembre, de l’impost sobre societats (BOE de 28 de novembre), l’apartat 3 del qual estableix: “3. “En el mètode d’estimació directa, la base imposable es calcula corregint, mitjançant l’aplicació dels preceptes que estableix aquesta Llei, el resultat comptable determinat d’acord amb les normes que preveuen el Codi de comerç, les altres lleis relatives a la determinació esmentada i les disposicions que es dictin en desplegament de les normes esmentades.”
Per la seva part, l’article 15 de la Llei de l’impost sobre societats disposa que no tenen la consideració de despeses deduïbles fiscalment:
“e) Els donatius i les liberalitats.
No s’entenen compreses en aquesta lletra e les despeses per atencions a clients o proveïdors ni les que, d’acord amb els usos i costums, s’efectuïn respecte al personal de l’empresa; les efectuades per promocionar, directament o indirectament, la venda de béns i la prestació de serveis, o les que estiguin correlacionades amb els ingressos.
No obstant això, les despeses per atencions a clients o proveïdors són deduïbles amb el límit de l’1% de l’import net de la xifra de negocis del període impositiu.
Tampoc s’entenen compreses en aquesta lletra e les retribucions als administradors per l’exercici de funcions d’alta direcció o altres funcions derivades d’un contracte de caràcter laboral amb l’entitat.”
D’acord amb això, la deduïbilitat de les despeses està condicionada pel principi de la seva correlació amb els ingressos, de manera que les despeses respecte de les quals s’acrediti que s’han ocasionat en l’exercici de l’activitat, i que estiguin relacionades amb l’obtenció dels ingressos, seran deduïbles, en els termes que preveuen els preceptes legals indicats abans; mentre que si no hi ha aquesta vinculació o no es prova de manera suficient, no es poden considerar com a fiscalment deduïbles de l’activitat econòmica. A més del requisit que la despesa estigui vinculada amb l’activitat econòmica desenvolupada, les despeses, per poder-les deduir, han de complir els requisits d’imputació temporal correcta, de registre en la comptabilitat o en els llibres registres que el contribuent hagi de portar, així com estar convenientment justificades.
D'acord amb això, i en consideració al principi de correlació d’ingressos i despeses, les despeses generades en l’exercici d’una activitat econòmica el rendiment net de la qual es determini d’acord amb el mètode d’estimació directa, diferents de les derivades de l’ús d’un vehicle (com per exemple les despeses de transport públic o les derivades de l’ús de serveis de taxi), es consideraran fiscalment deduïbles quan siguin exigides pel desenvolupament de l’activitat, sempre que, a més, compleixin els altres requisits legals i reglamentaris.
Aquesta correlació s’haurà de provar per qualsevol dels mitjans generalment admesos en dret, i serà competència dels òrgans de gestió i inspecció de l’Administració tributària valorar les proves aportades. En cas que no hi hagi cap vinculació o aquesta no estigui prou provada, aquestes despeses no es podran considerar fiscalment deduïbles de l’activitat econòmica.
Finalment, en relació amb les despeses de manutenció, cal afegir que l’article 11 de la Llei 6/2017, de 24 d’octubre, de reformes urgents del treball autònom (BOE de 25 d’octubre), amb efecte des de l’1 de gener de 2018, ha modificat la regla 5a de l’apartat 2 de l’article 30 de la LIRPF, que ha quedat redactada de la manera següent:
“5a Tenen la consideració de despesa deduïble per a la determinació del rendiment net en estimació directa:
(...).
c) Les despeses de manutenció del mateix contribuent incorregudes en el desenvolupament de l’activitat econòmica, sempre que es produeixin en establiments de restauració i hostaleria i s’abonin utilitzant qualsevol mitjà electrònic de pagament, amb els límits quantitatius establerts reglamentàriament per a les dietes i assignacions per a despeses normals de manutenció dels treballadors.”
Això li ho comunico amb efectes vinculants, d’acord amb el que disposa l’apartat 1 de l’article 89 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària.
Obligacions registrals. Possibilitat d’expedir factures amb sèries diferents per als clients particulars i els que siguin empresaris o professionals
Direcció General de Tributs (DGT): 7.05.2018
NÚM. DE CONSULTA VINCULANT: V1141-18
Sumari
El consultant és un professional que emet factures tant a clients particulars com a empresaris o professionals.
Qüestió plantejada
Possibilitat d’expedir factures amb sèries diferents per als clients particulars i els que siguin empresaris o professionals.
Resposta
1. L’article 164.U.3r de la Llei 37/1992, de 28 de desembre, de l’impost sobre el valor afegit (BOE de 29 de desembre), disposa que els empresaris o professionals estan obligats a expedir factures i còpies d’aquestes pels lliuraments de béns i prestacions de serveis que facin en el desenvolupament de la seva activitat.
El desenvolupament de les obligacions de facturació s’efectua en el Reglament pel qual es regulen les obligacions de facturació, aprovat pel Reial decret 1619/2012, de 30 de novembre (BOE d’1 de desembre), que estableix, en l’article 6:
“1. Tota factura i les seves còpies han de contenir les dades o requisits que s’especifiquen tot seguit, sense perjudici dels que puguin ser obligatoris a altres efectes i de la possibilitat d’incloure qualssevol altres mencions:
a) Número i, si escau, sèrie. La numeració de les factures dins de cada sèrie ha de ser correlativa.
Es poden expedir factures mitjançant sèries separades quan hi hagi raons que ho justifiquin i, entre altres supòsits, quan l’obligat a expedir-ne tingui diversos establiments des dels quals efectuï les seves operacions i quan l’obligat a expedir-ne realitzi operacions de diferent naturalesa.
No obstant això, és obligatòria, en tot cas, l’expedició en sèries específiques de les factures següents:
1r Les expedides pels destinataris de les operacions o per tercers a què es refereix l’article 5, per a cada un dels quals hi ha d’haver una sèrie diferent.
2n Les rectificatives.
3r Les que s’expedeixin de conformitat amb la disposició addicional cinquena del Reglament de l’impost sobre el valor afegit, aprovat per l’article 1 del Reial decret 1624/1992, de 29 de desembre.
4t Les que s’expedeixin d’acord amb el que preveu l’article 84, apartat u, número 2n, lletra g, de la Llei 37/1992, de 28 de desembre, de l’impost sobre el valor afegit.
5è Les que s’expedeixin d’acord amb el que preveu l’article 61 quinquies, apartat 2 del Reglament de l’impost sobre el valor afegit, aprovat per l’article 1 del Reial decret 1624/1992, de 29 de desembre.
b) La data de l’expedició.
c) Nom i cognoms, raó o denominació social completa, tant de l’obligat a expedir factura com del destinatari de les operacions.
d) Número d’identificació fiscal atribuït per l’Administració tributària espanyola o, si escau, per la d’un altre Estat membre de la Unió Europea, amb el qual ha realitzat l’operació l’obligat a expedir la factura.
(…).”
De conformitat amb el que s’ha esmentat, les factures que s’expedeixin per un subjecte passiu de l’impost han de contenir tota la informació a què fa referència l’article 6 del Reglament de facturació.
2. Malgrat això, l’article 4 del Reglament de facturació preveu la possibilitat que s’expedeixi una factura simplificada, que no contingui tota la informació a què fa referència l’article 6 reproduït abans, en els termes següents:
“1. L’obligació d’expedir factura pot ser complerta mitjançant l’expedició de factura simplificada i còpia d’aquesta en qualsevol dels supòsits següents:
a) Quan l’import no excedeixi els 400 euros, impost sobre el valor afegit inclòs, o
b) quan s’hagi d’expedir una factura rectificativa.
2. Sense perjudici del que disposa l’apartat anterior, els empresaris o professionals també poden expedir factura simplificada i còpia d’aquesta quan l’import no excedeixi els 3.000 euros, impost sobre el valor afegit inclòs, en les operacions que es descriuen a continuació:
a) Vendes al detall, fins i tot les dutes a terme per fabricants o elaboradors dels productes lliurats.
A aquests efectes, tenen la consideració de vendes al detall els lliuraments de béns mobles corporals o semovents en què el destinatari de l’operació no actuï com a empresari o professional, sinó com a consumidor final d’aquells. No es consideren vendes al detall les que tinguin per objecte béns que, per les seves característiques objectives, envasament, presentació o estat de conservació, siguin principalment d’utilització empresarial o professional.
b) Vendes o serveis en ambulància.
c) Vendes o serveis a domicili del consumidor.
(...).
3. El Departament de Gestió Tributària de l’Agència Estatal d’Administració Tributària pot autoritzar l’expedició de factures simplificades, en casos diferents dels assenyalats en els apartats anteriors, quan les pràctiques comercials o administratives del sector d’activitat de què es tracti, o bé les condicions tècniques d’expedició de les factures, dificultin particularment el fet d’incloure-hi la totalitat de les dades o requisits que preveu l’article 6.
(…).”.
Per la seva part, l’article 7 del mateix Reglament de facturació estableix, en relació amb el contingut de les factures simplificades:
“Article 7. Contingut de les factures simplificades.
1. Sense perjudici de les dades o requisits que puguin ser obligatoris a altres efectes i de la possibilitat d’incloure qualssevol altres mencions, les factures simplificades i les seves còpies han de contenir les dades o requisits següents:
a) Número i, si escau, sèrie. La numeració de les factures simplificades dins de cada sèrie ha de ser correlativa.
Es poden expedir factures simplificades mitjançant sèries separades quan hi hagi raons que ho justifiquin i, entre d’altres, en els casos següents:
1r Quan l’obligat a expedir-ne tingui diversos establiments des dels quals efectuï les seves operacions.
2n Quan l’obligat a expedir-ne realitzi operacions de diferent naturalesa.
3r Les expedides pels destinataris de les operacions o per tercers a què es refereix l’article 5, per a cada un dels quals hi ha d’haver una sèrie diferent.
4t Les rectificatives.
Quan l’empresari o professional expedeixi factures de conformitat amb aquest article i amb l’article 6 per a la documentació de les operacions efectuades en un mateix any natural, és obligatòria l’expedició mitjançant sèries separades d’unes i altres.
(…).”.
3. A partir de tot això cal assenyalar que, amb caràcter general, la factura que documenta una operació subjecta a l’impost expedida per un empresari o professional ha de contenir les dades identificadores de les parts, la raó o denominació social i el número d’identificació fiscal tant de l’expedidor de la factura com del destinatari de les operacions, així com les altres dades que indica l’article 6 del Reglament de facturació.
No obstant això, quan l’import i la naturalesa de l’operació ho permetin, es pot expedir una factura simplificada, el contingut mínim de la qual es reguli en l’article 7 del Reglament esmentat.
A més, d’acord amb el que disposen els articles 6 i 7 del Reglament de facturació indicat abans, si el consultant expedeix en un mateix any natural tant factures completes com factures simplificades, les unes i les altres s’hauran d’expedir en sèries separades i la numeració dins de cada sèrie haurà de ser correlativa.
De qualsevol manera, el consultant pot establir sèries diferents per a cada tipus de client quan hi hagi raons que així ho justifiquin.
4. Això ho comunico amb efectes vinculants, d’acord amb el que disposa l’apartat 1 de l’article 89 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària.
IRPF. Publicista. Despeses deduïbles. Àpats amb clients
Direcció General de Tributs (DGT): 6.06.2018
NÚM. DE CONSULTA VINCULANT: V1559-18
Sumari
Professional autònom enquadrat en l’epígraf 751 Professionals de la publicitat i relacions públiques que té factures de despeses d’àpats amb clients.
Qüestió plantejada
Possibilitat de deduir aquestes despeses en l’IRPF.
Resposta
Pel que fa a la deduïbilitat de les despeses, en termes generals i d’acord amb el que disposa l’article 28 de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’impost sobre la renda de les persones físiques, i de modificació parcial de les lleis dels impostos sobre societats, sobre la renda dels no residents i sobre el patrimoni (BOE de 29 de novembre) —d’ara endavant, LIRPF—, “el rendiment net de les activitats econòmiques es determina segons les normes de l’impost sobre societats, sense perjudici de les regles especials que contenen aquest article, l’article 30 d’aquesta Llei per a l’estimació directa, i l’article 31 d’aquesta Llei per a l’estimació objectiva.”
Aquesta remissió genèrica a les normes de l’impost sobre societats per determinar el rendiment net d’activitats econòmiques ens porta a l’article 10 de la Llei 27/2014, de 27 de novembre, de l’impost sobre societats —d’ara endavant, LIS—, que en l’apartat 3 disposa que “en el mètode d’estimació directa, la base imposable es calcula corregint, mitjançant l’aplicació dels preceptes que estableix aquesta llei, el resultat comptable determinat d’acord amb les normes que preveuen el Codi de comerç, les altres lleis relatives a la determinació esmentada i les disposicions que es dictin en el desplegament de les normes esmentades”.
Per la seva part, l’article 15 del LIS disposa que no tenen la consideració de despeses deduïbles fiscalment:
“(...)
e) Els donatius i les liberalitats.
No s’entenen compreses en aquesta lletra e les despeses per atencions a clients o proveïdors ni les que, d’acord amb els usos i costums, s’efectuïn respecte al personal de l’empresa; les efectuades per promocionar, directament o indirectament, la venda de béns i la prestació de serveis, o les que estiguin correlacionades amb els ingressos.
No obstant això, les despeses per atencions a clients o proveïdors són deduïbles amb el límit de l’1% de l’import net de la xifra de negocis del període impositiu.
(…).”.
D’acord amb això, la deduïbilitat de les despeses està condicionada pel principi de la seva correlació amb els ingressos, de manera que les despeses respecte de les quals s’acrediti que s’han ocasionat en l’exercici de l’activitat, i que estiguin relacionades amb l’obtenció dels ingressos, seran deduïbles, en els termes que preveuen els preceptes legals indicats abans; mentre que si no hi ha aquesta vinculació o no es prova de manera suficient, no es poden considerar com a fiscalment deduïbles de l’activitat econòmica. A més del requisit que la despesa estigui vinculada amb l’activitat econòmica desenvolupada, les despeses, per poder-les deduir, han de complir els requisits d’imputació temporal correcta, de registre en la comptabilitat o en els llibres registres que el contribuent hagi de portar, així com estar convenientment justificades.
D’acord amb el que s’ha esmentat, i tenint en compte el principi de correlació d’ingressos i despeses, les despeses corresponents a àpats amb clients en restaurants motivades pel desenvolupament de la seva activitat, es consideren deduïbles fiscalment quan estiguin exigides pel desenvolupament de l’activitat, sempre que, a més, compleixin els altres requisits legals i reglamentaris, entre els quals hi ha el límit de l’1% de l’import net de la xifra de negocis del període impositiu previst en article 15 del LIS que s’ha reproduït abans.
Aquesta correlació s’haurà de provar per qualsevol dels mitjans generalment admesos en dret, i serà competència dels òrgans de gestió i inspecció de l’Administració tributària valorar les proves aportades. En cas que no hi hagi cap vinculació o aquesta no estigui prou provada, aquestes despeses no es podran considerar fiscalment deduïbles de l’activitat econòmica.
Això li ho comunico amb efectes vinculants, d’acord amb el que disposa l’apartat 1 de l’article 89 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària.
Truqui'ns al 900 500 170
